L’energia nuclear és segura, ecològica i barata / Opinió: Pedro Dominguez

0
346

Almenys això és el que diuen els seus promotors…

Un automòbil està format per milers de peces interconnectades que generen moviment i altres utilitats, amb el temps el seu desgast i els errors d’ús fan inevitable que alguna falle, la qual cosa provoca avaries i fins i tot accidents, encara que la majoria d’aquests ocorren per errades humanes. Anàlogament, una central nuclear està formada per milions de peces i la controlen centenars d’éssers humans, la seua potència equival a la d’uns 50.000 automòbils junts i les seues parts principals es troben sotmeses a condicions extremes de pressió, temperatura i radioactivitat; de manera que les avaries i els accidents també són freqüents, a pesar de totes les mesures de seguretat que es prenen.

De fet ja en 1957 hi hagueren dos accidents molt greus, un en la URSS i un altre a Anglaterra. Aquell mateix any la Comissió d’Energia Atòmica (CEA) dels EUA encarregà l’informe Brookhaven per a avaluar les conseqüències d’un accident màxim amb pèrdua de control i fusió del nucli en una central nuclear xicoteta, de 150 Mw, i allunyada d’una gran ciutat, a 50 km; l’informe conclogué que es produirien milers de morts, desenes de milers de ferits, centenars de milers d’evacuats i milions de persones que haurien de passar controls mèdics, a més de provocar la contaminació de milers de km² i pèrdues econòmiques multimilionàries. A Alemanya, el Ministeri de l’Interior i l’Institut per a la Seguretat dels Reactors Nuclears encarregaren un altre estudi sobre les conseqüències de l’accident màxim al seu país i les conclusions foren molt paregudes.

L’any 1965 la CEA nord-americana féu una revisió del primer informe, tenint en compte l’augment de potència dels reactors nuclears, i les previsions resultaren encara pitjors, tant que aquesta revisió es mantingué en secret durant anys, fins que es promulgà una llei de transparència que permeté a les associacions de consumidors accedir a ella. I en 1972 un altre informe, dirigit per Norman Rasmussen, de l’Institut Tecnològic de Massatchusetts (el famós MIT), calculà que la probabilitat de patir un accident màxim en una central nuclear era d’1 en 1.000.000 d’anys, molt remota; aquest treball sí que es publicà de seguida i fou utilitzat com a principal argument contra els que s’oposaven a les nuclears.

L’informe Rasmussen fou durament criticat i acusat de falta de rigor per científics independents i fins i tot per institucions tan prestigioses com l’Agència de Protecció Ambiental (EPA). Segons els seus càlculs, amb les 435 centrals nuclears actualment en funcionament, la probabilitat d’un accident màxim seria d’1 en 2.300 anys; però quaranta dos anys després la trista realitat és que ha hagut una mitjana d’1 accident màxim cada 15 anys i 1 de molt greu cada 7: Maiak, Windscale, Harrisburg, Txernobyl, Tokaimura, Khushab i Fukushima I, III i IV.

 Al principi els partidaris de l’energia nuclear afirmaven que no podien haver-hi accidents greus perquè es tractava d’una tecnologia moderna, amb la màxima seguretat, i exhibien l’informe de l’home del MIT per a donar-se credibilitat. Després, quan ocorregué el desastre de Txernòbil, digueren que sols podia passar en la Unió Soviètica perquè la seua tecnologia estava molt endarrerida. I recentment, quan ha ocorregut l’accident de Fukushima al país més tecnològic del món, li han endossat la culpa al tsunami; però amb l’ampli historial de terratrèmols i tsunamis que té el Japó, no considerar o infravalorar la possibilitat d’un gran tsunami en construir les centrals nuclears a la vora de l’oceà fou un gravíssim error de la companyia elèctrica propietària i del govern que atorgà els permisos. Aquest triple accident màxim, amb tres reactors fora de control i els seus nuclis rebentats, ha vingut a subratllar el que ja hauríem d’haver aprés: no hi ha obra humana sense error i en les centrals nuclears, amb gigawatts de potència, els errors poden provocar catàstrofes gegantines.

En altres països també han hagut accidents greus i si no han desembocat en el màxim possible ha sigut més per sort que per la tecnologia moderna. A Espanya, per exemple, patírem el de Vandellós I en 1989 i el reactor no rebentà perquè els bombers es jugaren la vida i aconseguiren refredar-lo amb simples mànegues d’aigua; la central quedà tan malparada que hagueren de clausurar-la, en un procés que s’allargará fins el 2.028 i més enllá. Al final han resultat encertats els primers informes, precisament els més alarmants i menys publicitats; el de Rasmussen no fou més que un informe de conveniència per a la indústria nuclear i avui està tan desacreditat que pràcticament ningú l’esmenta.

Ara diuen que les mesures de seguretat han anat augmentat conforme es produïen els pitjors accidents, no obstant les centrals nuclears també han anat envellint, quedant-se cada volta més antiquades i desgastades, la qual cosa augmenta la possibilitat de fallades i accidents; especialment en casos com els de Garoña, que té més de 40 anys, i Cofrents, amb més de 30; de fet a Espanya, entre 1997 i 2006, les nuclears han patit una mitjana de 60 incidents notificables cada any. En definitiva, el que milloren per un costat l’empitjoren per un altre i probablement els accidents greus continuaran ocorrent com fins ara; no podem saber quan ni on ocorrerà el pròxim però sí que tornarà a ocórrer, probablement durant aquesta dècada, en algun país on hi hagen moltes, velles i mal cuidades centrals nuclears.

La demostració més clara del perill que suposen és el fet que cap companyia d’assegurances s’atrevix a assegurar-les a tot risc, perquè en el cas gens improbable d’un accident màxim no podria fer front a totes les pèrdues i s’arruïnaria. Legalment els propietaris són els responsables dels danys que poden produir les seues centrals però sempre de forma limitada, en una quantia molt inferior a les pèrdues multimilionàries que implica l’accident màxim. En Fukushima, la Tòquio Electric Power Company (TEPCO) s’ha declarat insolvent per no poder fer front a totes les despeses de control i desmantellament de les nuclears accidentades, més la descontaminació del territori afectat, més les indemnitzacions als damnificats, més el seguiment mèdic, etc.; la solució ha sigut nacionalitzar-la, de manera que és l’Estat, amb els diners de tots els ciutadans, qui paga les pèrdues (la història de sempre: beneficis per a uns pocs, pèrdues per a tots els demés…).

Respecte al sorprenent argument que les centrals nuclears són ecològiques, es referix a que no emeten CO2 durant la generació elèctrica, però el procés nuclear és llarg i han de considerar-se totes les etapes: la construcció de les faraòniques centrals, les activitats mineres per a obtindre l’urani, el transport del mineral a les plantes d’enriquiment i d’aquestes a les nuclears, la retirada i el reprocessament dels residus, l’emmagatzematge final, el desmuntatge de les centrals i la vigilància de totes les deixalles durant generacions; doncs en cadascuna d’aquestes etapes s’utilitzen màquines pesades i processos que funcionen cremant tones de combustibles, de forma que la indústria nuclear també emet grans quantitats de CO2. I encara que no l’emeten durant la generació elèctrica, no hem d’oblidar els seus dos grans problemes mediambientals sense solució: els greus accidents que contaminen àrees extenses i els residus radioactius que generen durant el funcionament normal.

Perquè cada nuclear produïx anualment unes 20 tones de combustible fissionat d’alta activitat i altres 250 de baixa i mitjana activitat. Un dels pitjors residus, el plutoni (Pu), té un període de semidesintegració de 24.360 anys, és a dir que serà perillós durant uns 500.000 anys, i segons l’Institut d’Investigació i Seguretat Nuclear francés el Pu-239 és una de les substàncies més tòxiques que existixen ja que basta amb inhalar 10 mil·ligrams per a matar una persona. I no hi ha forma de desactivar artificialment els residus radioactius, l’única cosa que es pot fer és tancar-los en bidons d’acer, emmagatzemar-los en mines allunyades de les grans urbs i esperar pacientment durant milers d’anys, pregant que no escapen al medi ambient… Aquesta és la solució actual, una estratègia que no resol el problema i ho remet al futur, la qual cosa planteja una sèrie de qüestions importants: Serà possible mantindre aïllats els residus nuclears durant els milers d’anys que resultaran perillosos? Què passarà si no ho aconseguim? Qui es farà responsable d’ells en el futur? Tenim dret a deixar aquesta herència als nostres descendents?

Per si tot això fóra poc, aquestes centrals i els seus residus, especialment el Pu-239, permeten la proliferació de les armes nuclears, de fet els primers reactors es construïren per a produir els isòtops que necessitaven les fàbriques de bombes atòmiques. En l’actualitat 10 països posseïxen uns 20.000 míssils nuclears molt més potents que els d’Hiroshima i Nagasaki, amb els quals podríem destruir-nos mútuament tots els Homo sapiens (sapiens?) i dur-nos per davant bona part de la Biosfera. A més en Bòsnia, Kosovo, Iraq, etc., les tropes dels EUA han utilitzat projectils d’urani empobrit procedent dels residus nuclears, un metall pesat tòxic i parcialment radioactiu que en ser dispersat per àmplies zones danya la salut de les seues poblacions durant molts anys.

I respecte a lo barata que és aquesta energia, doncs la construcció d’una central nuclear resulta tan cara que quan començà el negoci algunes companyies, com la catalana FECSA, s’endeutaren tant que per a evitar la seua fallida el govern els permeté cobrar en el rebut als consumidors la inversió i els interessos que devien als bancs. Avui el seu cost s’ha disparat per sobre dels 3.000 milions d’€ per central, de manera que ja no es construïx cap d’elles excepte on algun Estat corre amb les despeses o les subvenciona generosament. A més cal considerar la possibilitat real d’accidents com els de Txernòbil i Fukushima, les factures dels quals resulten astronòmiques i disten molt d’haver-se acabat; d’altra banda, podem mesurar en diners les vides humanes perdudes? I el dolor i la salut de diverses generacions? I els milers de km² de ciutats i terres abandonades? Fins i tot si no hi ha accidents màxims, quant costarà mantindre aïllats i vigilats durant mil·lennis els residus radioactius? Quant, desmantellar, soterrar i vigilar els reactors nuclears caducats? Qui ho pagarà? I de nou, tenim dret a deixar tan cara i perillosa herència als nostres descendents? Doncs si valoràrem en diners totes eixes qüestions el kwh electronuclear resultaria molt més car que l’actual, encara que el veritablement racional seria considerar tals costos incalculables i inassumibles pel seu impacte humà i ambiental…

Per tant, malgrat tot el que diuen els seus propagandistes, l’energia nuclear no és segura perquè origina accidents molt greus, tampoc és ecològica perquè ha contaminat àrees extenses i genera muntanyes de residus radioactius, ni molt menys és barata perquè els costos externs són massa grans i hipoteca el futur de moltes generacions. Les tres afirmacions eren errònies, tan errònies com haver optat per aquesta energia problemàtica i prescindible, que en 2013 suposà només un 12% de l’energia primària consumida en Espanya i podem substituir-la ja sense problemes per l’eficiència i l’estalvi energètic, capaços de reduir un 20% el consum actual millorant inclús la qualitat de vida, i les energies renovables, que juntes sumen ja un 14% del total.

Al nostre país tenim energia solar de sobra i els panells fotovoltaics han baixat de preu un 90% durant els últims anys, de manera que ara estan per sota d’1 €/watt i ara resulten econòmicament viables sense ajudes públiques (i sense el gravamen del peatge que vol imposar el govern, tan absurd que fins i tot la Defensora del Poble ha rebutjat), i cada any tindran major avantatge perquè seguiran abaratint-se mentre les convencionals s’encarixen contínuament. Per la seua banda els mòduls termosolars, de calfar aigua, fa temps que són més barats que l’electricitat convencional i s’amortitzen en uns 4 anys, després la seua energia resulta gratis. Aquest és el futur, no les centrals nuclears!

Pedro Domínguez

Central nuclear de Cofrents

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here