Recordatori dels derbis de la important temporada 97-98 amb Tomàs Serra i Vicente Aliaga
Vigèsima jornada, els grans favorits comencen a encapçalar ja classificació. Malgrat la incertidumbre econòmic, l’Orihuela CF encapçala la classificació, seguit d’un renascut CD Castellón al qual el canvi de tècnic ha tingut un efecte molt positiu, com en el seu moment li va succeir a l’Ontinyent, equip en el que empata a punts junt a la revelació, el Torre Levante Orriols, que va baixar dels llocs de promoció esta jornada al Levante UD B amb un penalty a les acaballes de l’encontre.
El CF Cullera arriba al derbi amb una treballada victòria en un molt igualat partit a La Nucia, on les condicions climatològiques van endurir més l’encontre que va solucionar la qualitat en la definició de Guillem i el treball defensiu. Els roig i blancs arribaran a l’encontre en front de la UD Alzira sabedors que cas de guanyar els tres punts passarien quasi segur els Nadals en els llocs de promoció.
Amb paregudes possibilitats arriben els blaugrana que últimament han superat lesions, targetes, el ja conegut baix pressupost i un canvi de tècnic, amb el lògic trastorn que suposa això, encara que Juanan Canet, pel que ha demostrat als dos encontres que ha dirigit, està tractant de polir la idea que ja n’hi havia abans per tal de no causar un gran trencament en l’estructura de joc.
D’aquests últims encontres destacar el nou debut de dos juvenils més a la tercera divisió, destacant el gran partit de Fontana al mig del camp al Fornás del Port de Sagunt i la gran efectivitat i qualitat dels gols del diumenge, enfront d’una poc afortunada defensa d’un Sporting Requena que planteja molta més guerra del que indica el resultat.
Sorprèn que dos localitats amb tanta afició pel futbol i a tan poca distància, no hi haja hagut un alt nombre de partits jugats entre elles. Els nostres clubs no han coincidit massa a la mateixa categoría, per això no hi trobem molts antecedents dels derbis CF Cullera – UD Alzira, a banda dels darrers de l’any passat, ens tenim que remuntar a la temporada 97-98 a regional preferent, per trobar el penúltim capítol d’aquests duels, que es resolgueren a favor dels blaugrana amb un 0 – 2 a l’Aèria i un 4 – 1 al Suñer. La temporada va ser transcendent a la història dels nostres clubs, finalitzà amb els de la Ribera Alta pujant a la tercera divisió i els de la Baixa, descendint a la primera regional.
Per recordar aquests encontres que millor que ens parlen dos protagonistes: Tomàs Serra, brau defensa del Cullera i capità de l’equip, al que m’uneix una molt bona relació ja que vaig arribar a ser company i Vicent Aliaga, mític porter de la UD i uns dels futbolistes referents de l’època, que va militar a l’entitat set temporades.
L’ex dels roig i blancs, que inclús enguany estava vinculat a l’entitat en qualitat d’entrenador del filial ens comenta les seues impressions d’aquella temporada:
<< Aquella temporada el CF Cullera canvià de Directiva i se’n fa càrrec de l’equip Pedro Gorxa que era el coordinador de l’escola, com a entrenador, amb l’ajuda de pares de l’escola, com a directius. En eixa època l’escola del Cullera tenia molts jugadors i de molt bon nivell, ha sigut una de les millors èpoques en eixe sentit.
L’economia del club era molt humil, n’hi havia molts pocs ingressos i l’equip va estar conformat per jugadors locals que actuaven en la categoria, però que jugaven fora i tornaren a cost cero.
Els resultats no acompanyaren i a banda tampoc n’hi havia una pau social, una altra junta volia entrar i la gent no estava molt contenta a la direcció esportiva de l’equip, aquesta circumstància derivà amb la marxa de Pedro. La seua anada, al finalitzar la primera volta, comportà que jugadors veterans i importants de l’equip abandonaren, com Juanvi, Garcia, Vargas…deixant un equip jove i sense experiència pràcticament conformat per amateurs de primer any.
Entrà una junta gestora encapçalada per Pellicer i Ernesto Marí, l’entrenador va ser Jorge Zambudio, que precisament després del partit de tornada contra la UD en el que perdérem 4 a 1 va deixar de ser el responsable tècnic de l’equip en favor de Roberto Ortiz fill, curiosament el pare va ser a tercera divisió el mister de l’equip. Es va reforçar la plantilla en algun jugador de València com Llorens, però l’equip va baixar de categoria i fins a esta última època es va mantindré a la primera regional inclús alguna temporada amb problemes per mantenir-se . Fins que de la mà d’Ernesto Sanjuan com a president i José Pintos com a entrenador es va pujar a la preferent a la 2009-2010.
Recorde que en aquell partit jugat a l’Aèria, hi havia més de mitja entrada, que és més aficionats que els que acudeixen actualment a vore a l’equip a tercera divisió actualment, si que hi havia expectació de derbi encara que res com els que es viuen quan el Cullera juga contra el Sueca, autèntic derbi futbolístic per excel·lència per als cullerots.
En quant a les diferències més destacades, una sens dubte és el camp, en aquella època de terra i que a més a més durant alguns mesos de l’any al no pegar-li el sol deixava enfangada la banda de tribuna. Aquella circumstància feia més complicat el bon tracte al baló una senya d’identitat de l’equip en aquell temps, ja que disposàvem de jugadors que tenien molta qualitat com Vargas. Ara la superfície sintètica fa molt més fàcil jugar bé al futbol que en una època on no sabies com anava a botar el baló.
Alta diferència són el cossos tècnics, en els noranta hi havia un sol entrenador, que tampoc tenien tanta preparació com els d’ara, ni disposaven de tants mitjos per obtindré informació com els d’ara, que tenen molta i ben detallada. Aquesta única persona es tenia que fer càrrec de tots els aspectes de l’entrenament i això resta considerablement la qualitat que existeix ara, on hi ha preparador físic, entrenador de porters, scouter o replega balons com ara.
La formula d’entrenament era: tres dies a la setmana, on el primer tractava d’una preparació física sense baló, un segon dia on es jugava el típic partidet i l’últim dia de la setmana on es treballava la velocitat, finalització i es feia alguna cosa de pilota parada, però no amb tanta sofisticació i importància com es fa ara. El sistema de joc en aquella temporada va ser el 1.4.4.2 i ja es jugava amb defensa zonal>>.
Vicent Aliaga actualment està d’entrenadors de porters a l’ Algemesí CF de preferent que entrena un altre ex blaugrana, Burguete.
<< Pujaren l’any passat a preferent i l’objectiu d’enguany és consolidar-se a la categoria per tractar de intentar tornar en un futur pròxim a la tercera divisió, lloc on deuria estar un poble com Algemesí>>.
En quant a aquelles dates, Aliaga destaca:
<<La temporada 96-97 havíem sigut campions de preferent i faltant cinc o sis jornades de lliga ja estàvem classificats per al play-off d’ascens, això va fer que l’equip arribarà amb poc to competitiu i férem una promoció molt fluixa, quedant eliminats.
Eixe any era un equip jove que no era sobre el paper un dels candidats a pujar si o si, però era un grup amb molta qualitat, ganes de fer coses i sobre tot érem una família, es dúiem molt bé i inclús ara alguns es reunim, semblant a la UD d’aquests anys.
La temporada 97-98 teníem la espineta clavada i l’objectiu de tots era tornar a estar en la promoció i fer un millor paper. L’entrenador era Cerveró i disposàvem d’una plantilla amb noms com; Meji, Oscar Mínguez , Juanjo, Amador, Solves, Nata, Raúl o Balaguer per exemple.
Es jugàrem entrar a la promoció a l’última jornada amb el Pobla Llarga que caigué derrotat a Picassent, mentre nosaltres guanyàvem a l’Alcúdia de Crespins. Eixa circumstància a diferència de la temporada anterior, ens va fer entrar a la promoció a un nivell competitiu molt òptim.
En la promoció no pujarem directe, però si passàrem a la repesca contra un temible Alacant CF, aquell va ser l’embrió del que després va ser l’equip que arribà a estar en Segona A, amb jugadors de la talla de Corbalán, Vega, Quirant, Chota o Mara per exemple.
En l’anada perdérem 1 a 0 deixant-ho tot per a la tornada. Aquell partit va ser espectacular, marcàrem el 1 a 0 prompte però ells eren un gran equip i ens posaren en seriosos problemes, la veritat és que vaig tindre un dia molt afortunat i això que portava un temps jugant amb el menisc trencat.
Solves va ser expulsat encara faltant molt de temps però l’afició ens va portar en volandes n’hi havia moltíssima gent al camp, recorde que va ser l’època d’auge de la Penya Sapo Gol . Fins que Oscar va marcar el segon gol i aconseguirem, així retornar a la tercera divisió.
En aquella època anava més públic que ara al futbol, la gent 
no tenia tant oferta televisiva de partits i abans l’equip del poble per a molts aficionats era el seu primer equip.
D’aquell derbi recorde que la superfície irregular de l’Aèria va fer s’igualaren les diferencies que hi havia entre els dos equips, ja que tinguérem que recórrer a un joc més directe per tal de no complicar-nos i no fer el joc canalitzat que acostumàvem a fer amb migcampistes de qualitat com per exemple Meji, encara que finalment podérem guanyar. Aquells derbis si que alçaven expectació, però el derbi per excel·lència d’aquella època per a nosaltres era contra el Carcaixent.
Entrenàvem tres dies a la setmana: El dimarts era més dedicat al físic, no teníem preparador físic i ho portava el mister, en canvi si que teníem preparador de porters, Màxim no tant freqüent a eixes dates. El dijous fèiem el típic partidet i els divendres estava més enfocat al tema de la velocitat, estratègia i les directrius per enfrontar el partit del cap de setmana. En quant als sistemes de joc no diferien massa dels d’ara i jugàvem 1.4.4.2 o 1.4.5.1.
La veritat és que del meu pas per la UD Alzira només tinc paraules d’agraïment a l’afició, tècnics, junta directiva encapçalada per Fontana que va acomplir tots els seus compromisos, als empleats del club, per exemple ja estava Montalvà , que ha tornat enguany i als companys que he tingut, que me feren estar molt feliç a l’entitat.>>
