Fa uns dies, l’escenari del Teatre Liceu d’Alberic, pareixia mes estar preparat per a una obra de teatre, que per a presenciar quelcom diferent i difícil d’explicar fins que no ho acabes de veure, el deixa pensatiu, i al mateix temps, el fa reflexionar que tot allò que has escoltat en la veu de Jordi Micó, en tercera persona del singular , i has gaudit rient-te, escoltat una cançó d’una melodiosa veu, com la de Susana Lagos, tocant amb mestria la guitarra, aplegues a la conclusió, de que han estat retratant el que passa a la societat mes humil, marginada, desprotegida, i que somniava en que un dia el mon seria diferent.
“igual canten un conte, que et canten una cançó”
Esta frase que figura en el cartell, dona a pensar, coneixent un poc a Jordí Mico (Gran Jordiet), acostumat a veure-ho contant contes infantils, semblava que anaven a fer algo paregut per adults.
.- Jordi Micó, a seques
Però, no he vist a un “cuentero” en Jordi, ni a una persona que recita un text, sinó mes be m’atreviria a dir, a un narrador que no diu les coses de memòria, encara que coneix el contingut, però que poc a poc, te va introduint amb gestos, dirigint-se als presents, de sobte alguna pausa reflexiva, o amb una expressió que dona a entendre el significat, del que està dient.
No vaig vorer amb ell, al actor que es sap el guió a la perfecció i l’interpreta tal qual, sinó, que anava narrant des de ell mateix, les histories llegides, en tercera persona, que anava contant algo que li va passar o havia vist, entrant-se en l’època que havia passat, virtualment.
Una de les coses que en van cridar l’atenció, era la forma de de la seua cara que canviava segons el que estava contant, així com l’expressió dels seus ulls.
S’interna en els personatges i el compte, als lectors els pensaments més íntims que creuen per les seues ments.
Coneixia el que pensaven els personatges, els seus sentiments i estat d’ànim, que ens transmetia des de l’escenari.
.- Susana Lagos, argentina. Artista Patrocinada per l’Ambaixada Argentina en España,
Va nàixer a Buenos Aires, allí va estudiar música, i fent amb la guitarra un art d’expressió del folklore argentí, acompanyant la seua veu sensual, aborronadora al mateix temps per a expressar els seus sentiments mes profund de la cançó, quan toca la fibra del ser humà.
Completava algunes narracions de Jordi, amb una cançó folklòrica que anava al que esta narrant, amb la veu de Susana Lagos i la seua guitarra.
Es just dir també, que encara que Susana va pujar a l’escenari i va cantar amb una veu melodiosa i sentimental, traient de les cordes de la guitarra, ixes notes i acordes, que semblaven una segona veu, havia sigut punxada amb corticoides, perquè s’havia quedat afònica.
.- Cançons cantades per Susana
“Allà en el rancho grande”, “Salud, dinero y amor”, “Mi unicornio azul”, “Te recuerdo Amanda”, “Viento del Norte”, “Yo vendo unos ojos negros”, “La noche que me quieras”.
Susana i Jordi, es van conèixer en casa d’un amic en comú, i amb unes inquietuds semblants, tant en lo artístic, com amb la desigualtat existent en la societat actual, segurament siga una parella única, en la que conjuguen la narració, i el folkore cantat.
.- Cinc histories narrades, per Jordi Mico
De cada llibre, ha tret una part…..de cada part ha narrat una realitat… i al final un missatge subliminal, que el fa reflexionar, i en el teu interior explota, i penses, “això està passant hui en dia”.
“Cada hombre es una raza”, Mia Couto (Beira, Mozambique, 1955)
Contes de trobades i desen-contres entre la cultura africana i el racionalisme occidental, entre les tradicions màgiques i el modernisme escèptic, entre la fantasia i la llegenda.
Estos relats ens parlen de la tendresa de la passió, dels prejuís racistes, de les fronteres entre l’aldea i la resta del món, del contrast entre els colonitzadors i els colonitzats, o de la venjança última d’una esposa enganyada.
“Palabra de Cuentero”, Nicolas Buenaventura Vidal, Colombià, resideix a Paris (França.
El señor de las historias. Per al cuentero Nicolás Buenaventura, la música és una altra forma de narrar.
«Semillas al viento», Tim Bowley (Gran Bretaña)
«En un cert país vivia un home pobre que, passarà el que passarà, sempre deia «Tot és per a be». I, curiosament, sempre ocorria així. El rei va sentir parlar d’este home i va ordenar que ho portaren a la cort, on va continuar dient «Tot és per a bé». Al rei li agradava sentir això i ràpidament va ascendir l’home, i en molt poc de temps li va fer Primer Ministre. Ambdós es van fer molt bons amics i estaven sempre junts. Els altres cortesans es van posar furiosos al veure este estrany elevat per damunt d’ells, i van esperar l’ocasió per a desfer-se d’ell.»
“Sueños de andar por casa: Historials Pequeñas”, Héctor Gomis. Alacant
«El seu llegíssim dragó taronja se’m va ficar en vena. Després van ser arribant més perdedors a les seues pàgines. Però perdedors que guanyen. Somien i guanyen immortalitat. Eixa dona bou amb eixe home vaca o era al contrari? El plaer d’apagar un pur en l’ull d’un multimilionari perdent el meu futur en això.
Una formiga atribolada junt amb homes que somien homes. Vaig pensar en totes les òbiles que coneixia i em vaig endinsar en el món de María Graciela.»
“Los colores del miedo”, Paula Carballeira Cabana, Fenes (A Coruña), Pablo Albo, Alacant
«A la por li queda molt bé el color negre, perquè en absència de llum podem imaginar totes les seues cares. No obstant això, darrere de cada color hi ha una màscara amb què la por es disfressa, i l’única manera que la por no ens paralitza és mirar-ho cara a cara.»
Per a finalitzar, Jordi ens va deixar este missatge
“Allà en el bosc, just en el centre, es va provocar un incendi, ràpidament les flames es propagaren…amb tanta calor, que tots els animals van començar a fugir, els que reptaven van reptar, els que podien córrer…corrien, i els que volaven, eixien volant, tots fugien de la mort, tots…menys un animal , hi havia un xicotet colibrí, l’animal mes xicotet del món, que anava en contra direcció, anava al focus del foc, i la resta d’animals…apiadant-se d’ell li deien, «on vas boig, que moriràs abrasat», i el deia, “no… vaig apagar el foc», ¿com que vas apagar el foc,? «sí…porte el pap ple d’aigua», però amb això no podràs apagar ni una xicoteta flama, i ….els va dir , «mireu, jo compliré amb la meua part de la societat, si tots féreu el mateix…entre tots apagaríem el foc«.
Reflexió final
“Susana i jo, hem intentat apagar el foc, comptant contes, per a apagar un poc el foc de les desigualtats, de les injustícies, comptant contes de xiquets, de dones, ancians, junt alguns sectors mes desprotegits de la nostra societat, es…la nostra goteta d’aigua per apagar ixe foc, sé que la vostra la poseu de moltes maneres, i vos convide a que continueu amb ixe intent d’apagar les desigualtats”
Eduardo Sala/Riberaexpress
Fotos: E. Sala
