Aquests dies han sigut les targetes opaques i sense control als corruptes endollats a la Caixa Madrid, poc abans fou el carca de Gallardón, que va dimitir de tots els seus càrrecs polítics però s’endollà en el consell consultiu de la Comunitat de Madrid, on no necessitarà fitxar ni esforçar-se res per a cobrar un sou de 8500 € mensuals (com 13 salaris mínims…); més o menys el mateix que va fer l’expresident Camps a la Comunitat Valenciana. Després són aquests vampirs els qui diuen que cal eliminar el salari mínim de 645 €/mes, perquè no ens ho podem permetre…
Aleshores vingué l’ex president Pujol i s’atreví a donar lliçons d’honradesa, negant que ell fóra un governant corrupte davant el parlament català, com si els milions que té amagats en l’estranger li hagueren plogut del cel. Sincerament, jo sempre he pensat que els catalans estaven més avançats que la resta d’Espanya, però es veu que açò de la corrupció és molt contagiós i allí també estan ofegats en la brutícia.
Fa unes setmanes ens assabentàrem que Fabra, el cacic de Castelló, després de retardar durant anys el seu judici i havent sigut per fi condemnat, ara aconseguia que li concediren, per la seua bella cara, la gràcia especial de no haver d’anar a la presó fins que es resolga el seu indult. L’indultaran finalment i li tornarà a tocar el premi gros?
Fa anys que ens desdejunem un dia sí i un altre també amb la corrupció generalitzada del partit governant que van desenrotllant els casos Bárcenas, Gürtel i alguns altres. Diversos judicis que no sabem quan acabaran i que, increïblement i malgrat totes les proves, només han aconseguit clavar en la presó al que portava els comptes. Els alts càrrecs del partit i del govern segueixen campant a plaer, per a desgràcia dels ciutadans espanyols.
Entretant, a Andalusia tenim l’estafa generalitzada dels ERE que esguita els alts càrrecs de l’altre gran partit que s’alterna en el govern i de propina els dos grans sindicats, apesebrats des dels pactes de la Moncloa, i també, per descomptat, la patronal andalusa. Un altre serial de corrupció.
I què dir de la monarquia reinstaurada per Franco, amb un rei que abdica en el seu fill de pressa i corrent per a no enfonsar més la corona amb les esquitxades del cas Urdangarín i els seus embolics de faldilles i caceres però que segueix sense explicar als innocents súbdits d’on ha eixit la seua fortuna, valorada pel New York Times en uns 1800 milions d’€. Quan va venir a Espanya anava amb una mà davant i una altra darrere, com vulgarment es diu, i després de la coronació la seua assignació anual ha sigut d’uns 10 milions d’€/any, de manera que per molt estalviador que siga no ixen els comptes. D’on procedeix, doncs, la gran fortuna reial? I on està? Ha pagat a Hisenda?
En aquesta pseudodemocracia representativa i monàrquica, llastrada pel franquisme irredempt, no hi ha mes que no es destape algun nou escàndol de corrupció, amb uns corruptes ibèrics podrits de diners i buits d’ètica, que es mofen en les nostres cares negant les evidències i, cosa pitjor, negant-se a retornar tots els diners que ens han robat, més l’immens deute que han originat en les empreses públiques i privades; un deute il·legítim que aquest porco governo ha convertit en deute públic, de tots, assumint-lo per a l’Estat i excusant-se després en ell per a retallar-nos serveis i sous i privatitzar tot el que han pogut. Es burlen de nosaltres, els ciutadans honrats, mentre actuen amb impunitat i traïdoria, controlant impúdicament tots els ressorts del poder després de dècades de mentides, nepotisme, tripijocs, robatoris, etc. I s’han de riure molt de nosaltres quan indulten els pocs corruptes que els jutges decents i valents s’atreveixen a condemnar.
Governo porco i pràcticament sense legitimitat, perquè quina classe de legitimitat pot tindre un govern que ha rebut diners d’empreses i trames corruptes per a fer les campanyes electorals que han convençut la població per a votar-los i els ha permés governar, incomplint quasi totes les seues promeses electorals? Trames corruptes o empreses a les quals després han regalat contractes multimilionaris o negocis tan foscos com el dèficit de tarifa, que paguem i pagarem entre tots. Un govern que utilitza intensivament la mil·lenària tàctica del pa i circ, amb cada vegada menys pa i més circ, promovent festes tan anacròniques i execrables com les corregudes de bous, jònecs inclosos, imposant-les fins i tot en llocs on no les hi havia, com és el cas d’Alzira. Una vergonya afegida.
A voltes sembla com si estiguérem encara en el Renaixement o en l’Edat Mitjana, en el regne de la picaresca, on abans d’arribar la reforma protestant ja estava la santa inquisició i la monarquia imperial imposant la contrareforma a sang i foc. I així ens va, a França per exemple ja van per la VI República mentre ací només hem tingut dues i les dues caigueren per sengles colps d’estat. Damunt fou un dels últims reis francesos, Lluís XIV, qui ens va imposar els borbons ací a Espanya quan els àustries s’autoextingiren a si mateixos, incapaços fins i tot de reproduir-se amb la seua sang tan blava i tan degenerada.
A hores d’ara no és cosa ja de canviar de govern i seguir amb l’alternança del bipartidisme, així només aconseguiríem un lleu respir perquè seguira la corrupció podrint el país, açò si l’economia dóna més de si perquè amb un deute superior al PIB, pràcticament impagable, estem a la vora de la fallida. No queda doncs una altra eixida que trencar amb aquest sistema podrit i organitzar un procés constituent que òbriga pas a una III República, veritablement democràtica, neta, justa i solidària, que perseguisca a fons la corrupció, audite tots els deutes, invalide les il·legítimes, jutge i embargue a tots aquells que s’han enriquit arruïnat el país.
Açò o permetre que seguisquen burlant-se de tots nosaltres!
Pedro Domínguez Gento
