El futbol, un estat d’ànim / Opinió: Dani Ponz

0
314

Ja  portem més d’una cinquena part de la lliga i comencen a notar-se  les primeres diferències, no definitives, però si  interesants. A la part capdavantera dos líders ferms, Paterna CF i UD Alzira, que estan obrint espais amb els seus perseguidors i amb aquest ritme el primer objectiu d’ambdós, s’aconseguirà molt més prompte de l’imaginat i partir d’ahi, somniar….

Amadeo Salvo en Alzira

Tampoc podem deixar de destacar, la bona marxa del Muro, un equip amb una estructura molt sòlida des de fa molts anys i amb una plantilla que pateix molt poques variacions any darrere d’any, pel que fa que sempre comencen amb un cert avantatge i amb molta contundència. Com es va vore el passat dijous en el disputadíssim partit entre la UD i els murers, finalitzant amb un just empat on els de la ribera del Xúquer pogueren guanyar en el tram final de l’encontre.

Aquesta lliga imparell ens deixa en una segona línia, per eixe partit de menys, a dos de les millors plantilles, Oriola CF i CD Castelló que curiosament estan deixant-se a casa el que guanyen fora i no acaben d’introduir-se al grup dels elegits. Estos dos equips juguen amb un plus més de pressió que la resta, per història recent i pressupost i a vegades noten eixa càrrega, sobretot als seus partits de local.

Per baix i amb huit partits ja, ens trobem al Jove espanyol  i al CD Utiel, que estan perillosament ubicats  en unes ratxes no guanyadores i han de començar a contar de tres en tres ja, si no volen trobar-se amb els nervis, com el seu principal enemic.

Sorprèn a priori ,que equips com el  Acero, Vila-real i sobretot el  Novelda, estiguen ocupant posicions molt allunyades de la part alta, però en esta igualada lliga, no  pots despistar-te el més mínim i qualsevol detall conta.

Genial la UD, que un equip en aquest pressupost haja fet la sèrie de partits que ha fet, ha de ser molt valorable, a vegades l’afició blaugrana podria córrer el risc de instal·lar-se en  l’èxit i no qualificar adequadament la marxa de l’equip davant la bona línia habitual del club, però gaudim-la  i sobretot valorem-la en una grandíssima estima.

Començaren els de la Ribera alta, aquesta sèrie de tres partits, guanyant amb dos sensacionals gols de Gabri (no entenc com este gran jugador està a la tercera divisió), una vegada més darrere de dos accions de pilota parada, dos traure de banda.

Continuaren amb victòria al sempre difícil camp de la Celadilla a Utiel. Aconseguida amb inferioritat numèrica i rebent la espectacular xifra de quaranta balons a la seua àrea  encara que el CD Utiel pogué rematar soles  cinc, dades de Mario Clari estadista del club (impagable el seu treball). Per a dotar de més dramatisme al triomf, Dolz, un altre producte de la pedrera blaugrana, debutà parant una pena màxima. Assenyale, una altre producte, ja que en els últims temps, la cantera de la UD ha adquirit un gran protagonisme, amb la aportació de jugadors utilitzats al primer equip, com Dolz, Castanyer,  Rios, Joshua, Gisbert, Onrubia  o Joan Francesc, entre d’altres. Probablement una de les escoles que més està aportant a un equip de tercera divisió, sense contar els filials.

Per concloure amb el nomenat empat davant d’un bon Muro d’Alcoi amb un gran gol d’ Ufarte de fora de l’àrea, després d’un rebuig en un corner. Un puntet més a la saca blaugrana, en una lliga on sempre va bé puntuar.

Inversament proporcional ens trobem al CF Cullera, que es va veure superat amb claredat per l’Atlètic Llevant i  en uns dels partits més estranys que hem vist a la categoria, va desaprofitar un avantatge d’un gol i una superioritat numèrica de més d’un hora al Clariano d’Ontinyent, per acabar derrotat pels de la Vall d’Albaida. En aquest encontre els roig i blancs tenien dominat  el partit onze contra onze i curiosament amb superioritat pergueren eixe control, per acabar cedint els punts.

Els cullerots  tenen ara la jornada de descans i el següent partit serà fora de casa al sempre dificultós Castàlia, davant un CD Castelló, molt remodelat i potent. Els de La Plana durant l’inici del campionat han anat canviant jugadors, augmentant així les prestacions de l’equip. Noms com els dels  jugadors  ex professionals:  Rubèn Suárez,  Juanra, Miki, Álvaro Campos o Javi Selvas, noves incorporacions, causen un respecte important en aquesta categoria cada volta més amateur.

L’aparició de Peter Lim i el botó de Salvo

En altre ordre de coses m’agradaria fer un breu comentari al voltant del curiós cas del València CF. El passat dissabte, supose com la majoria de gent,  em vaig quedar molt sorprès quan vaig vore la impressionant rebuda que varen tindre l’Atlètic de Madrid i el València, quan arribaren a Mestalla, llançaments d’objectes inclosos. No recorde jo una situació similar en molt de temps. Davant d’eixe ambient el resultat del partit anava a ser difícil que no fora una victòria local, fet que es va corroborar quan en tan sols tretze minuts el marcador mostrava un cridaner tres a cero. Després, com a remat final, l’eixida del president com una autèntica “celebrity”, selfies inclosos, ens va acabar d’indicar que alguna situació molt particular estava succeint.

Sobre el paper i de forma objectiva, la situació dels blanc i negres no és tan excepcional. En quant a l’institucional, actualment la venda del club no s’ha produït i les noticies al voltant de la compra, fonamental per trobar l’estabilitat i la liquidés per afrontar un gran projecte, fluctuen de tal forma que n’hi ha una certa incertessa.

Al voltant de l’aspecte esportiu, tampoc sembla una situació extraordinària, contractaren a un entrenador amb un currículum molt humil i amb poc recorregut. La plantilla d’aquesta temporada disposa d’un nombre molt més inferior d’internacionals respecte a la que finalitzà el curs passat, encara que modestament opine que amb més  fam i clarament la pretemporada no va ser brillant, ni en quant a joc ni en resultats.

Aleshores que està passant? L’exigència del públic de Mestalla és de tots coneguda, elevadíssima, capaç d’exercir una gran pressió als seus propis jugadors. Però després d’una època molt complicada tenien la necessitat quasi psicològica de creure i il·lusionar-se. L’aparició de Peter  Lim, quasi semblant a una aparició mariana, adequadament venuda per Amadeo Salvo ha desembocat en una autèntica fe boja que aquest any si, que és l’any de l’esperança. Eixe estat d’ànim eufòric s’ha contagiat i de que forma als membres de la plantilla que demostren partit a partit eixa confiança en ells multiplicant el seu rendiment, un exemple  meravellós és Alcacer que està esclatant en aquesta època. La primera dada tangible, l’augment d’internacionals a la plantilla, de sis en setembre, s’ha passat a 8 en octubre.

 La gent que ha estat o està vinculada al futbol ,ho  sap i de segur que ha notat aquest aspecte en algun moment. Quina diferència n’hi havia, per exemple amb eixe Atlètic de Madrid de Manzano, trist i perdedor, al que, amb els mateixos jugadors agafà “Cholo” Simeone i els transformà en guanyadors i l’espill en el que molts volen mirar-se ? Sens dubte l’encert de l’argentí a l’hora de polsar el botó correcte de l’ànim, el mateix que ha sabut polsar Salvo.

Dani Ponz / Entrenador de futbol

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here