Després d’escoltar el comentari de Carles Francino al seu programa de la Ventana a la Cadena Ser, he comprés millor l’actitud de l’alcaldessa de la meua ciutat. Definitivament som i vivim en un país una miqueta rar o bastant especial. Però el pitjor de tot és que ho sabem i ho practiquem. De tant en tant ocorren històries que esborren qualsevol dubte per a aquesta premissa de l’insòlit i extraordinari.
La notícia que l’Audiència Nacional, la mateixa instància judicial que tracta el terrorisme, el narcotràfic, la corrupció s’ha de pronunciar sobre si una Verge, concretament la Mare de Déu Maria Santíssima de l’Amor, es mereix ser condecorada pel Ministeri de l’Interior espanyol amb la medalla d’or al Mèrit Policial. Sembla estrambòtic, extravagant i fins i tot curiós, però el debat i la problemàtica cal centrar-ho en un raonament constitucional (ara molt posat de moda pel PP-PSOE a nivell estatal): si som un estat aconfessional perquè ens colen la religió catòlica en la vida pública cada dos per tres.
Doncs, la senyora Elena Bastidas, alcaldessa d’Alzira i presidenta de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, ha utilitzat de forma partidista les festes i celebracions de la Setmana Santa per a desprestigiar i enfonsar una de les reivindicacions més cridaneres de la ciutat: el trasllat imposat per l’equip de govern del PP de l’actual escola de Formació de Persones Adultes. Amb un discurs d’enfrontament ha intentat desacreditar i desautoritzar la manifestació ciutadana, en contra de la seua decisió i actuació, amb un requeriment religiós de respecte als actes planificats en la data de Dimecres Sant. Tot sense cap comentari de la Junta de Germandats i Confraries de la localitat en favor de la llibertat d’expressió i manifestació. L’alcaldessa mana, paga, subvenciona, cobra i decideix.
El tema i problemàtica de la religió, les festes religioses i les actuacions dels nostres representants civils ens processons i actes de la Setmana Santa s’exten com una taca d’oli de difícil dissolució i no sempre apareixen col·lectius laics que presenten una demanda contra el Ministeri o denuncien el tracte de favor de les nostres autoritats al poder de l’església catòlica.
Ni la Mare de Déu de l’Audiència Nacional es mereix la condecoració, perquè no es membre de les forces de seguretat, ni persona que haja sofert cap mutilació o mort en acte de servei. Ni l’alcaldessa d’Alzira pot escampar la seua doctrina pedagògica i política en contra de la comunitat educativa de l’EPA adduint arguments de temps passats que pensaven oblidats, però que molts polítics estan ressuscitant a l’actualitat.
Aquí el problema és barrejar xurres amb merines, perquè la religió és una qüestió íntima, privada i respectable, però l’esfera pública ens pertany a totes i tots. I tal vegada no siga necessari que muntem com en Sevilla l’Anarco Confraria del Santíssim Insubmís i el Sant Enterrament dels Drets Sociolaborals o possiblement a Alzira caldria la Mare de Déu de l’EPA i del No Trasllat. Tot podria ser, però mentrestant a Déu el que és de Déu i al César el que és del César. Així l’alcaldessa d’Alzira pot evitar-se problemes i no fer el ridícul políticament parlant.
Diego Gómez. (Compromís per Alzira).
Hablando de aconfesionalidad Compromís-Bloc que no os perdéis ni una procesión y misa oficial…
Compromís es una suma de partits on es respecten les diferents sensibilitats però dins d´un projecte comú de ciutat i de societat. No son sectaris i d´obediència al partit per damunt de tot, com es el cas dels diputats del PP que quan van a Madrid voten lo que els mana Rajoy més que vaja en contra dels interessos dels valencians. Per a mostra el pla de conca del Xúquer o la reclamació d´una millor financiació de la comunitat valenciana, on uns diputats valencians del PP sense dignitat votaren lo que els dictaren en Madrid.