La visita d’Escola Valenciana al Molí de Montsalvà desperta gran interés

0
185

Diumenge passat, 2 de març, va tindre lloc la visita guiada al molí de Montsalvà, programada conjuntament per l’àrea de la dona de l’Ajuntament de Corbera i Pertot, acosta’t a la Ribera, un projecte de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera que té com a objectiu donar a conéixer el patrimoni paisatgístic, monumental i etnològic de la comarca i, a més, que este patrimoni siga d’utilitat didàctica per als centres educatius.

Tot i que anunciava un dia ventós i que, com el dia anterior, ens imaginàvem que el sol faria totes les carasses desagradables i lletges que sabria, fou una jornada, per a passar-la a l’aire lliure, esplèndida. Amb els primers rajos de sol ja feia molt bona temperatura, la temperatura idònia per a passar un parell d’hores o tres coneixent un indret molt accessible a tots els qui desitgen guaitar a la nostra història, de la qual, mentre caminàven, n’estaven envoltats, com el propi castell, mig enrunat, al cim d’un turó coronat per la verticalitat de la serra de Corbera, i l’ermita de Sant Miquel, que ens contemplava des d’una altura perfecta per a una sentinella petrificada, la funció que desenvolupava, la de torre de guaita, abans de dedicar-se a quefers més espirituals.

Tots i totes vam ser puntuals. A les deu i deu del matí, concedits els deu minuts de cortesia per a aquells que se’ls havia enganxat els llençols, començà la passejada, encara entre carrers d’ombra curta a les façanes, entre cases de poble que es mantenien fresques. Prompte van començar a escassejar les vivendes i començàrem a vore els primers patis urbans i els primers pedaços d’horta, amb quatre solcs i cavallons de simetries casolanes i perfilades amb bon ull.

Passàrem per davall del traçat de l’autopista per un túnel quadrat i estret. Els menuts provaven de fer tornaveu fins que el túnel de formigó s’omplí d’un girigall confús, fracturat amb les rialles i els crits dels adults.

Després ve una pugadeta suau amb la vista posada en l’ermita de Sant Miquel, edificació romànica que semblava haver patit una gran mossegada d’algun drac mil·lenari, el qual quasi aconsegueix engolir-se-la. Però no, no és això el que ha passat, el que ha succeït és que simplement s’ha volgut sacrificar la bellesa a l’especulació més miop.

Uns centenars de metres més avant camegem entre horts de tarongers i cases de camp, alguna d’espectacular. Ens sorprent un molí hidràulit desballestat i inservible, d’estil i manufactura americana, amb una inscripció a les galtes metàl·liques, que recorda millors temps, quan encara conservava les aspes i un fil de vent les movia. La casa també estava tancada, molt tancada, i la seua mala conservació parlava a crits dels anys que feia que ningú no l’habitava, encara que fos per un sol dia d’esplai.

Per fi, en girar una revolta del camí, apareix el molí de Montsalvà, recuperat de l’abandó, però abandonat també a un desús indiferent. De lluny, fa olor d’herba acabada de segar, de fenoll principalment, que decapitat i tot ja comença a brotar amb l’energia de la vegetació salvatge. Dins de l’edificació, l’ombra d’una frescor contundent ens recompensa dels patiments que ens ha fet passar un sol que picava cada vegada més i que ens havia instat a traure’ns la roba, dissimuladament però amb decisió. No tenia trellat passar calor, si ens podíem cordar les mànegues del xandall a la cintura.

Esmorzem. Una decisió també intel·ligent. Un pocs glops d’aigua i una assentadeta, ens convencen que la visita guiada ha estat un encert, que ens ho passem bé i que, potser, ens apuntem a les pròximes visites, sobretot a la del castell. Però ara necessitem alguna cosa que trobem a faltar quan coneixem un lloc que visualment ens parla com si parlara. Ens falta la veu d’algú que ens explique la història de l’edifici, de com ha canviat el paisatge, com s’han suplantat els cultius, l’economia domèstica dels moliners, per quines mans ha passat i unes quantes anècdotes per somriure per sota del nas i aventurar un comentari graciós.

Mª Josep Torres, la historiadora, comença a parlar amb la cadència de la gent que viu la història. Ens trasllada fa huit-cents anys enrere, ens explica l’anècdota de Fermí el moliner, de com uns propietaris van deixar en herència la propietat als llogaters després que els nebots no es portaren com calia, de com, als darrers anys, feien l’arròs blanc amb l’única màquina que encara es pot vore, de Jaume II, dels cucs de seda i de les plantacions de moreres… En acabar, Mª Josep comenta, en petit comité que estava nerviosa i que ignorava si s’havia explicat bé. Entre tots la tranquil·litzem, ara ja sabem, ara ja vivim el coneixement que ens ha transmés.

De tornada, el sol està alt. La gent es dispersa, vol arribar prompte a l’ombra gratificant dels carrers. Nosaltres, cinc forasters, ens fem unes cerveses, acompanyades d’una picadeta, al casino de la plaça, al sol, que no ens molesta gens. «A l’abril es fa la Trobada a Corbera», li comentem a la cambrera amb un marcat accent eslau. «Sí», respon, «massa faena, massa faena», respon pensant cada paraula que pronuncia en valencià.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here