Ara toca festa / Opinió: Diego Gómez

0
145

Aquesta setmana ha arribat En Carnal a l’escola i amb ell l’alegria i la disbauxa de la festa. Els xiquets i les xiquetes i les seues famílies preparen ja la seu disfressa per a la cercavila popular i els balls de carrer. Durant aquesta setmana tot és festa. I després falles, magdalena, pasqua, moros i cristians,.. Tot és festa. I quan hi ha festa tot s’oblida i tot val.

I és que els valencians i valencianes s’ apuntem a un bombardeig en sentir la paraula festa. El costumari i les tradicions populars es donen la mà en aquest poble que ho celebra tot: falles, moros i cristians, magdalena, fogueres, processons, romeries, etc. Ens apuntem a tot el que fa olor a pólvora, foc, beguda, menjar i sobre tot música. Festes religioses o laiques, de barri, de poble, del carrer, de l’escola, de la penya esportiva,… de qualsevol mena i format, aquest és el nostre tarannà, és el nostre mode de viure, de conviure i de relacionar-nos amb tothom.

Sembla que la festa no és troba renyida amb la crisi. Ara sóc faller i demà confrare de la setmana santa, sols cal canviar d’indumentària. Això sí, sopars, balls, revetlles, burrets i nuvolets que no falten. I a ma casa s’apuntem tots i totes i així no tenim que fer dinars. És cert que la festa dona riquesa, mou els diners i crea llocs de treball, però de totes formes cal fer números i veure la sostenibilitat de les despeses. Ho dic quan vint dies abans de començar les festes falleres, tots els dies hi ha mascletà de coets i de diners. On està la crisi?

La festa moltes vegades amaga les penes i les gestions dolentes dels nostres representants institucionals, els quals pensen que donant alegria a la ciutadania es poden lliurar de malifetes i traure rendibilitat electoral. Sembla evident, a més festa més poder i a més festa més possibilitat de fer i desfer. I tot val, de fet sols cal recordar la dita popular: Carnestoltes moltes voltes, si no vols Carnestoltes tanca les portes. El que passa és que el món de la festa ha de conviure amb la realitat dels nostres dies. No podem viure en el món multicolor de l’abella maia i no reconèixer la precarietat dels nostres veïns i veïnes. No podem pintar la realitat a l’estil Rajoi i Montoro. Ni tampoc podem convertir-nos en el capità moro Rus o en l’estruç model Fabra. La festa també pot ser reivindicació i solidaritat.

Una darrera reflexió. Els meus pares d’origen manxec, quan s’instal·laren al cap i capsal als anys seixanta del passat segle, el primer que varen fer va ser apuntar a la meua germana a la falla del barri, era la forma més directa d’integrar-se, la festa ens feia valencians. Han passat els anys, la festa continua, però sense dubtes hi ha altres opcions per a identificar-se com valencians i valencianes: parlar en la nostra llengua, matricular als nostres fills i filles en l’escola en valencià, ser aprenents o voluntaris lingüístics, reivindicar i donar suport als mitjans de comunicació en la nostra llengua, llegir en valencià, escoltar música dels nostres grups i cantants, etc.

De totes formes benvinguda la festa. Benvinguda la festa com a opció d’identitat del nostre poble. Un poble alegre i combatiu.

Diego Gómez 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here