L’Acadèmia Xúquer, el Forn de Llopis, José Casado, Juan José Revueltas i la Guàrdia Civil han rebut la màxima distinció d’Alzira

0
718
Els guardonats esta nit al consistori d’Alzira

Els premiats davant el monument a Jaume I

Alzira ha commemorat hui el 771 aniversari de l’entrada de les tropes de Jaume I, amb diversos actes que han culminat amb l’entrega de les insígnies d’or de la ciutat als veïns i entitats més destacades per la seua trajectòria.

El Col.legi Acadèmia Xúquer en Humanisme, el Forn de Llopis en Activitats Empresarials, l’esportista, José Casado, la caserna de la Guàrdia Civil d’Alzira, en Activitats Diverses i el músic Juanjo Revueltas Colomer en Cultura han rebut, de mans, de l’alcaldessa, Elena Bastidas, l’insígnia d’or en el transcurs d’un plenari extraordinari.

Prèviament ha tingut lloc la baixada de la bandera d’Alzira des del balcó de l’Ajuntament, per a tot seguit trasllar-se els guardonats junt la corporaciólocal, les falleres majors i les seues corts i una ampla representació del món cultural, cívic, esporitu i educatiu local, en processó fins la parròquia de Sant Joan on ha tingut lloc el tradicional Té Deum.

La comitiva ha dipositat una corona de llorer davant el monument al rei Jaume I, davall l’actuació de la Banda de la Societat Musical d’Alzira.

Tots els guardonat han agraït la distinció i s’han mostrat orgullosos en ser reconeguts per la seua ciutat.

Trajectòries dels guardonats:

Col·legi A. Xúquer, en la modalitat d’Humanisme

L’ Acadèmia Xúquer començà a funcionar l’any 1939, com a centre de Batxillerat on es preparaven els joves alzirenys que després demostraven els coneixements adquirits examinant-se a l’institut José Ribera de Xàtiva. En aquells temps es formaren en les nostres aules els universitaris alzirenys que després han destacat en diversos camps.

D’aquells inicis no queda rastre escrit perquè la Pantanada del 1982 ho arrasà tot. Tan sols algunes fotocòpies de documents aportades per exalumnes i, sobre tot, les fonts orals. Així sabem que José Pellicer, Manuel Oro, Gonzalo Hernández, Bernardo Coves, Francisco Llácer, Justo Navarro, Amadeo Llácer, Pascual Lerma, María Plasencia, Eleuterio Grau, Conchita Andújar i les secretàries Juanita Atienza i Ángeles Farinós treballaren al nostre Centre.

Els uns des del principi i els altres més tard, tots formaren part d’un Claustre de professors que pal·liaren la mancança d’un centre d’ensenyança Superior a Alzira, fins i tot foren reconeguts com a centre oficial, i abans que en el curs 67-68 s’inaugurara l‘institut nacional de Batxillerat José María Parra i es propiciara la seua desaparició com a centre de Batxillerat, encara pogué examinar els seus alumnes a les seues dependències.

Acabada l’etapa de Batxillerat, començà la d’Educació Primària, primer com a patronat i després com a centre concertat.

Els fundadors deixaren pas a un nou grup de mestres; alguns ja estaven treballant en el centre i d’altres van ser noves incorporacions. A finals dels anys 70 passaren a ser propietaris i formaren una societat que, al poc de temps, esdevingué en cooperativa d’ensenyança, una de les primeres de la província en aquest sector. Hui en dia, la cooperativa ha estat ampliada a la majoria de professorat del centre.

Amb il·lusió i tractant de millorar cada dia, la cooperativa aconseguí primer l’autorització per a impartir segon cicle d’Infantil i, anys més tard, la d’Educació Secundària.

En l’actualitat, no s’ha perdut l’esperit de servici dels inicis, al contrari, l’han engrandit. Acadèmicament són un centre plurilingüe, formen part de la Xarxa de Centres de Qualitat i de la Xarxa de centres Plurilingües de la Comunitat Valenciana, i del projecte COMBAS, en el qual un grup de centres de tot Espanya tracta d’adequar l’ensenyança espanyola a les exigències europees elaborant continguts, objectius i “competències bàsiques” amb treball al mateix centre i a Madrid.

Però, si se senten satisfets dels continguts acadèmics, encara ho estan més dels humans, perquè entenen que l’ensenyança no es pot limitar a això només, per molt important que siga la saviesa. Tracten també de formar els seus alumnes en tots aquells valors inherents a les persones en el sentit literal de la paraula, en la tolerància i en la solidaritat. Han col·laborat en campanyes de recollida humanitària, com la de Nicaragua, la d’enguany per a Filipines o l’ajuda a la missionera alzirenya d’Àfrica; tenen una xiqueta apadrinada a Sud-Amèrica, organitzen mercats benèfics, esmorzars solidaris… Reparteixen la recaptació a aquells casos que ho necessiten en cada moment, bé de manera concreta, o a institucions com Cáritas, la Creu Roja o el poble sahrauí.

Són, com possiblement sempre han sigut, un col·legi perfectament integrat en la ciutat d’Alzira, que després de tants anys, d’ací a poc 75, no s’entendria sense l’Acadèmia Xúquer. Ha quedat ben patent amb les nombroses felicitacions després de la concessió del guardó que ens ocupa, i en el fet que un bon nombre dels nostres alumnes són fills dels nostres alumnes d’abans.

Aquarterament de la Guàrdia Civil d’Alzira, en la modalitat d’Activitats Diverses

Una vegada finalitzada la Guerra de la Independència contra els francesos, una de les seqüeles més importants que es va produir va ser que els camins i zones rurals d’Espanya es van poblar de bandolers i bandits.

Davant l’absència d’un cos de seguretat modern i eficaç que poguera fer front als malfactors i defendre les poblacions dels seus excessos, durant el regnat d’Isabel II es fundà el Cos de la Guàrdia Civil, ara fa 169 anys; el seu fundador va ser l’Excm. Sr. Francisco Javier Girón y Ezpeleta, duc d’Ahumada.

Tal i com se cita en el Reial Decret de 26 de gener de 1844, “s’organitzava una força especial, destinada a protegir eficaçment les persones i les propietats”. El Cos es crea amb una plantilla de 6.015 efectius, triats entre els millors soldats de l’època, que “havien de saber llegir i escriure i comptar amb informes favorables de les seues autoritats municipals” i, per primera vegada en la història, esta força era dependent del Ministeri de Governació, i el seu primer responsable va ser el seu fundador, el duc d’Ahumada.

Des de la seua fundació, la província de València va comptar amb la presència de Guàrdies Civils de cavalleria i d’infanteria, i en els arxius municipals d’Alzira ja hi ha constància que fa 92 anys, en 1921, es va constituir la primera Caserna en la localitat, en el carrer Sant Maria, molt pròxima de l’actual.

Alzira ha comptat amb tres Casernes. En ser cremada la primera, durant la Guerra Civil, es va traslladar a un edifici pròxim a l’actual plaça de la Constitució i, posteriorment, en 1944 es va iniciar la construcció de l’actual Caserna, la qual, a causa de les penúries de la postguerra, no va ser inaugurada fins l’any 1959.

La plantilla de Guàrdies Civils ha oscil·lat durant estos 92 anys en la localitat, i actualment té una vocació eminentment de gran especialització i d’àmbit comarcal. En l’actualitat la presència de la Guàrdia Civil a Alzira la componen el Destacament de Trànsit, la Patrulla Fiscal Territorial, el Seprona i la Intervenció Especial d’Armes i Explosius, comptant amb més de 40 membres en Servici.

Els seus membres, majoritàriament naturals de la comarca de la Ribera, estan fermament arrelats en la localitat d’Alzira i la resta de poblacions de la Ribera, i mostra d’això és que la Mare de Déu del Lluch, patrona d’Alzira, lluïx el faixí de general de la Guàrdia Civil i la més alta condecoració que s’atorga als militars espanyols, ofrenes entregades pel general del Cos, l’Excm. Sr. Serra Algarra.

La Guàrdia Civil, com no podia ser d’una altra forma, ha estat protegint, auxiliant i donant suport a la població d’Alzira al llarg de la seua història, sent especialment rellevants els seus servicis prestats durant la tràgica Pantanada de Tous el 1982 i la Riuada de 1987, encara que no és gens menyspreable l’actuació en èpoques recents, com en les inundacions de 2008, que van afectar especialment Carcaixent, Sueca i Riola.

Amb eixa vocació de protegir i servir els ciutadans afronta la Guàrdia Civil d’Alzira el segle XXI, esperant comptar amb el suport, l’estima i l’afecte que sempre se li ha mostrat a este Cos des de la població d’Alzira, i intentant ser mereixedors del llegat dels que els van precedir i honrar el seu lema principal.

“L’honor ha de ser la principal divisa del guàrdia civil; deu, per consegüent, mantindre’l sense taca, una vegada perdut no es recobra mai”.

Forn Salvador Llopis, en la modalitat d’Activitats Empresarials

Salvador Llopis Pérez exercix l’activitat de forn des de fa més de 50 anys. Va començar en la seua joventut primerenca (abans dels catorze anys), quan ajudava son pare, Francisco Llopis. El negoci familiar existix des de fa més de 100 anys, per la qual cosa Salvador Llopis pertany a la quinta generació familiar de forners.

No obstant això, Salvador Llopis no s’ha limitat a seguir la tradició en una activitat tan antiga com és el forn, sinó que s’ha esforçat per millorar els seus productes, intentant conferir-los un plus de qualitat. Per a això ha assistit a innumerables cursos, fires i exposicions, amb la finalitat d’estar contínuament al corrent de les últimes novetats que afecten el sector del forn. D’esta manera, ha incorporat al seu negoci el valor de la innovació, adquirint maquinària per a millorar les condicions d’higiene i qualitat en els seus productes, sense abandonar en cap moment el toc artesanal que el client sap distingir i apreciar. Només d’eixa manera es pot entendre la pervivència d’un negoci que és referent en el sector del forn a Alzira, en circumstàncies econòmiques tan difícils com les que el sector està travessant actualment.

La situació i el prestigi del forn de Salvador Llopis és també conseqüència del suport familiar, tan necessari en les xicotetes empreses, en les quals l’àmbit laboral i familiar estan íntimament units. L’esposa de Salvador, Reme Iñigo, ha treballat en el negoci des del seu matrimoni, i des del primer moment s’ha convertit en un pilar fonamental per a este. L’atenció al client, el tracte cordial i la coordinació entre els aspectes productiu i comercial del negoci són labors que s’han d’exercir amb la mateixa dedicació i afecte amb què s’elaboren els productes del forn.

D’altra banda, el forn de Salvador Llopis no sols és un negoci d’antigues arrels familiars, sinó que es projecta cap a un futur prometedor, encarnat en la persona del fill de Salvador i Reme, Salva Llopis, que està en possessió del títol de l’Escola de Pastisseria de Barcelona, i aporta, amb els seus coneixements adquirits en prestigioses pastisseries de Barcelona i amb la seua inventiva pròpia, nous camps d’expansió pels quals està tenint un èxit inqüestionable.

En resum i per acabar, el forn de Salvador Llopis és un exemple de l’esforç i la dedicació d’una família per mantindre una activitat econòmica en la ciutat d’Alzira, i crear i mantindre ocupació, a pesar dels temps difícils que estan travessant totes les xicotetes empreses.
José Casado Moya, en la modalitat d’Esports.

José Casado Moya va nàixer a Còrdova el 16 de gener de 1948.

La seua trajectòria vital l’ha portat a comptar, en l’actualitat, amb 32 anys lligat al futbol a Alzira: vint anys, des de la temporada 84-85, com a tècnic i director de la UD Alzira; quatre anys més com a jugador d’este club; un any com a jugador de l’Avidesa Atlètic i set en el Ciutat d’Alzira FB.

Com a jugador cal destacar la temporada 75-76, en què va jugar en el Rayo Vallecano en 2a divisió, i del qual van ser entrenadors Alfredo Di Stefáno i José A. Olmedo. També la seua pertinença a diversos equips de 3a divisió i Regional Preferent, que de forma resumida es referix a continuació:

Cadet del Real Betis Balompié, temporada 62-63.
Juvenils del Real Betis Balompié, temporades 63–64, 64–65 i 65–66.
Amateur del Real Betis Balompié, temporada 66–67.
Cedit pel Real Betis a la UD Alzira, 3a divisió, temporada 67-68.
Triana Balompié (filial del Betis) 3a divisió, temporada 68-69
Atl. Calvo Sotelo (Puertollano-Ciudad Real) 3a divisió, temporada 69-70.
Albacete Balompié, 3a divisió, temporada 70–71.
CD Alcoyano, 3a divisió, temporada 71–72.
UD Alzira, 3a divisió, temporades 72-73, 73-74 i 74–75, durant les quals van ser entrenadors José Llopis i Francisco García, Paquito.
AD Rayo Vallecano, 2a divisió, temporada 75–76 sent entrenadors Alfredo Di Stefáno i José A. Olmedo.
Avidesa Atlètic (Alzira), Regional Preferent, temporada 76-77.
CE Alberic (València), Regional Preferent, temporades 77-78 a 83-84.
Veterans UD Alzira, temporades 85-86 a 89–90.
Cal assenyalar que fins a la temporada 77-78 no existia la 2a divisió B, per la qual cosa la 3a divisió era semblant a l’actual 2a – B, i la Regional Preferent era semblant a l’actual 3a divisió.

La seua posició en el camp va ser, en els primers anys, d’extrem esquerre, interior i mig esquerre. Posteriorment va jugar de lateral esquerre, i els últims anys va ocupar la posició de defensa central lliure.

En la temporada 65–66, l’última com a juvenil en el Real Betis Balompié, quedaren campions d’Andalusia en guanyar en la final a doble partit al Sevilla FC.

En la temporada 81–82 va ser jugador del CE Alberic, i va ser nomenat el “Jugador més destacat de la Regional Preferent” pel programa radiofònic esportiu de València Meridiano Deportivo, el director del qual era Antonio Conejero. D’este nomenament va rebre un trofeu commemoratiu.

Una vegada finalitzada la seua etapa com a jugador als 36 anys, en la temporada 84–85, i a petició de l’entrenador de la UD Alzira, Quique Hernández, i del secretari tècnic, Miguel Carrión, passà a dirigir el Juvenil A de la UD Alzira. Al segon any, l’equip va ascendir a la Lliga Nacional Juvenil (actualment divisió d’Honor), i va mantindre la categoria durant tres temporades seguides.

En la temporada 85–86, i sent president Alberto Campos, va ser ajudant tècnic de Benito Floro en el primer equip de la UD Alzira, que va aconseguir l’ascens a 2a divisió-B per primera vegada en la història.

En la temporada 94–95, durant la presidència de Sebastián Fontana, va crear i dirigir, juntament amb altres persones, l’actual Escola de Futbol Base de la UD Alzira.

En la temporada 98–99, mentres continuava com a president Sebastián Fontana i amb motiu de l’ascens del primer equip a 2a divisió–B, va rebre, per segona vegada en la història, una placa commemorativa i la Insígnia d’Or del club.

Durant el transcurs d’estos anys, compaginà el càrrec de director de l’Escola amb el d’entrenador del primer equip durant cinc temporades diferents, en les categories de 2a – B i 3a divisió.

En la temporada 2001–2002 va rebre de la Federació Valenciana de Futbol una placa en reconeixement a la seua llabor com a director al capdavant de l’Escola de Futbol Base de la UD Alzira.

En la temporada 2006–2007 inicià una nova etapa com a director esportiu en el CF l’Alquerieta, actualment Ciutat d’Alzira FB, a requeriment de la seua Junta Directiva, presidida per Rafael Giménez, Xavier España, Mª José Levanteri, Pedro Valiente i Elodia Sales.

Eixa mateixa temporada 2006–2007 va ser nomenat seleccionador autonòmic de la categoria Cadet – Sub–16 per la Federació Valenciana de Futbol, i va quedar quint classificat en la fase final del Campionat d’Espanya de Seleccions Autonòmiques.

El 31 de maig de 2013 va rebre de la Federació Valenciana de Futbol, en la Gala Esportiva organitzada anualment per la Delegació de la Ribera d’Alberic i celebrada enguany a la Llosa de Ranes, una placa en reconeixement per la seua trajectòria esportiva i la seua llabor en el futbol comarcal, reconeixement del qual se sent molt agraït.

El 27 de juny de 2013 va rebre de la UD Alzira, presidida per Javier Pérez, una placa en reconeixement a la seua llabor i els anys dedicats al futbol base.

Cal indicar que, en tota la trajectòria esportiva de Pepe Casado, tant de jugador com d’entrenador, mai ha sigut expulsat del terreny de joc amb targeta roja, cosa que mostra la seua esportivitat i joc net en el camp.

En l’actualitat continua com a director esportiu del club Ciutat d’Alzira FB, que ha creat i organitza, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alzira, un torneig del futbol base a l’altura dels millors de la Comunitat Valenciana, el Trofeu Ciutat d’Alzira Futbol Base-TORCAF. El mes de setembre passat es va celebrar la VII edició d’este torneig, que va comptar amb alguns dels millors equips de la Comunitat en les categories de Futbol-11 Infantils i Cadets autonòmics, així com Regionals i també Futbol-8: Alevins, Benjamins i Prebenjamins, fet que atorga a la nostra ciutat un prestigi i un nivell esportiu i social molt rellevant a tota la Comunitat Valenciana.

Juan José Revueltas Colomer, en la modalitat de Cultura:

Juan J. Colomer (Juan José Revueltas Colomer) va nàixer a Alzira en 1966.

Començà els seus estudis musicals als 8 anys en la Societat Musical d’Alzira,i els continuà en el Conservatori Superior de Música de València, on va obtindre el Títol Superior de Trompeta i el Títol de Composició. Als 16 anys passà a formar part, com a membre fundador, de la Jove Orquestra Nacional d’Espanya. El 1990 es traslladà als Estat Units d’Amèrica per a continuar amb els estudis de Música per a Pel·lícules, en el Berklee College of Music (Boston).

Poc després es traslladà a Los Ángeles, on continuà component bandes sonores per a pel·lícules que obtingueren diversos premis internacionals, inclòs un 1r Premi a Monte Carlo i una nominació a un Ariel a Mèxic (equivalent als Goya a Espanya). En 2004 va ser nominat a la millor banda sonora en el Festival Shockerfest de Califòrnia. En total, té a favor seu més d’una trentena de pel·lícules amb actors com Margaux Hemingway, Roy Scheider (de Tiburón), Eric Roberts, Tia Carrere, Daryl Hanna, Blanca Marsillach, etc.

El 1999 publica un CD de pop-rock alternatiu titulat Reina en Prisión que, baix el nom del grup Bella y Oscura, conté temes compostos i produïts per Colomer. Alguns d’estos temes han sigut utilitzats en diferents pel·lícules independents als Estats Units. A més d’açò, ha treballat com a arranjador i productor per a diversos projectes i artistes com Juan Carlos Calderón, Bebu Silvetti, Alejandro Fernández, Alex Acuña, Neil Stevenhaus i Vinnie Colaiutta.

Del 2001 al 2003 va ser columnista de la revista Al borde, que s’ocupa de l’actualitat de la música alternativa i rock en espanyol de Los Ángeles. A més, ha sigut invitat a donar xarrades a estudiants de cine sobre música per a pel·lícules en el prestigiós Art Center College of Design de Pasadena, Califòrnia.

En 2008 realitzà l’adaptació i nous arreglaments per a la sarsuela La Gran Vía, dirigida per Paco Mir (de Tricicle), protagonitzada per Loles León.

L’any següent va fer l’adaptació musical de l’obra Una noche en el Canal per a la inauguració dels Teatros del Canal a Madrid, sota la direcció d’Albert Boadella.

A més, ha realitzat l’adaptació d’altres sarsueles i recuperació del patrimoni musical de peces com Quo Vadis, Plus Ultra i música clàssica de R. Chapí. Al mateix temps va crear la reducció musical de peces del repertori històric espanyol per a la gira asiàtica de l’Orquestra de Cadaqués.

Ha treballat durant diversos anys com a orquestrador en la sèrie de concerts de Nadal a Viena, amb Plácido Domingo, José Carreras i Diana Ross en 1992, amb Domingo i Dionne Warwick en 1993, i amb Domingo i Alejandro Fernández en 1999, tots ells amb l’Orquestra Simfònica de Viena.

En 1998 participà com a orquestrador en el concert dels 3 Tenores, a Paris, amb Domingo, Carreras i Pavarotti, acompanyats per l’Orquestra de París, amb la direcció de James Levine. Este concert va ser repetit per diversos punts del planeta amb diferents orquestres, des de Tòquio fins a Chicago passant per Sud-àfrica, Beijing, Washington, Sao Paulo, Las Vegas, Seül, etc.

En 2004 Orquestra el Inno a l’Arenna per al concert La Corona de Pietra, amb Plácido Domingo en l’Arena de Verona, amb direcció escènica de Franco Zeffirelli.

En 2005, de nou, va participar com a orquestrador en una altra producció dels 3 Tenores a Monterrey (Mèxic), amb Alejandro Fernández com a invitat.

Va ser orquestrador de l’Himno de Operalia, el concurs d’òpera de Plácido Domingo, estrenat a València per l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, i que es repetix com a peça de clausura en cada edició per distints llocs del món, dirigit pel tenor.

El 2007 orquestrà per a Plácido Domingo i Ana María Martínez en el Concierto de las mil columnas, en les piràmides maies de Chichen Itzá.
La seua obra ha sigut interpretada per l’Orquestra de Jóvens Simón Bolívar, Orquestra Simfònica de San Francisco, Orquestra Simfònica de Dana Point (Califòrnia), Orquestra i Cor de Radiotelevisió Espanyola, Orquestra Filharmònica de Praga, Orquestra de València, Orquestra Nacional d’Equador, Orquestra de Seül (Corea), Orquestra Filharmònica de Jalisco, Orquestra de la Comunitat Valenciana, Jove Orquestra Nacional d’Espanya, Orquestra de Castella i Lleó o l’Orquestra Ciutat de Granada, etc. I també per solistes com Christian Lindberg, Daniel Rothmuller (violoncel principal de la Filharmònica de Los Ángeles), Roberto Cani (concertino de l’òpera de Los Ángeles), Michele Zukovsky (clarinet solista de la Filharmònica de Los Ángeles), Javier Bonet, Lluís González, Steven Mead, Tim Landauer (violoncel principal de la Pacific Symphony), Quartet Bretó, etc.

Ha rebut encàrrecs per part de l’Orquestra Nacional d’Espanya, de la International Horn Symposium, del Concurs Internacional Philip Jones (França), del Centre per a la Difusió de la Música Contemporània, del Spanish Brass, del Festival SBALZ d’Alzira, de la Fundació Autor, de l’Orquestra de la Comunitat de Madrid, del Centre Nacional de Difusió Musical, de l’Institut Valencià de la Música i de l’Auditori de Barcelona.

El 2003, i de nou el 2004, la seua peça Raíces, encarregada i interpretada per la Societat Musical d’Alzira, va ser nominada als Premis Euterpe per la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana com a Millor Obra Simfònica.

El 2008, el CD Pasión Española, de Plácido Domingo, amb orquestracions de Colomer, va obtindre el Grammy Llatí al Millor Album Clàssic. El CD, gravat baix el segell de Deutsche Grammophon, és part de la col·lecció dels 111 Anys de Deutsche Grammophon, que la mateixa discogràfica ha seleccionat d’entre els seus CD més representatius.

El 2012 va ser invitat per l’Institut Cervantes per a un concert monogràfic en l’emblemàtica Sendesaal de Bremen (Alemanya), amb obres de cambra per a quartet de cordes i piano, concert retransmés i gravat en directe per Ràdio Bremen i disponible en CD.

El seu ballet Sorolla, encarregat pel Ballet Nacional d’Espanya i basat en els murals del pintor valencià que estan en la Hispanic Society de Nova York, va ser estrenat el passat12 de juny de 2013 en les naus de l’Escorxador de Madrid.

El 2010 fundà el Valencia Cultural Point de Los Ángeles, un Centre de Valencians en l’Exterior (CEVEX) autoritzat per la Generalitat Valenciana, amb l’objectiu d’establir vincles culturals entre ambdós ciutats.

És el fundador d’“Artistic Soirées”, una sèrie de concerts i col·laboracions artístiques en què, una vegada al mes, el compositor obri les portes del seu loft en Los Ángeles perquè el públic puga disfrutar del millor de l’escena cultural d’eixa ciutat. Pel seu escenari han passat solistes de la Filharmònica de Los Ángeles, l’Òpera de Los Ángeles, la Pacific Symphony, professors d’USC, Colburn, solistes internacionals i es va realitzar un concert especial a càrrec de Spanish Brass. Els esdeveniments inclouen, a més, artistes visuals com pintors, fotògrafs, escultors, videoartistes, dissenyadors de moda i fins i tot antiguitats.

També és el creador i director general de LA Grand Ensemble, format per músics de les orquestres i institucions més prestigioses de Los Ángeles, i el propòsit del qual és el d’interactuar amb altres disciplines com el disseny d’escenari, la il·luminació, el vestuari, les projeccions de vídeo i les noves tecnologies, a fi d’involucrar visualment l’espectador, alhora que tracta de situar la música en el context en què va ser escrita.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here