El cas de Moldàvia / Opinió: Víctor Pastor

0
324

Després d’una llarga nit, el 1991, per fi, els moldaus foren independents del règim totalitari comunista (URSS); ampolles de breacks de vi i clàxons de cotxes de fabricació soviètica varen omplir durant dies els carrers de les principals ciutats. Noves sensacions recorrien les flores intestinals autòctones, l’esperança de construir plegats un futur eminentment democràtic. Constituïren una sòlida democràcia parlamentària que reconeixia les minories rusa, ucraïnesa i gagauza. Reconeixia la creació de les seues pròpies entitats territorials dins la República de Moldàvia. Prompte vingueren les eleccions i el 1996, encoratjats després de temps de dictadura, guanyà el partit social-demòcrata; cap mal podia arrossegar-los, i es construïren les bases democràtiques; l’estat de benestar social, els diversos ministeris, la milloria de tots els serveis i, en efecte, la llei de creació d’una televisió democràtica que parlara la llengua romanesa; tants anys postergada a l’obscuritat stalinista, maltractada i violada el nou govern la dotava de pedres a les butxaques perquè tornara a ser una llengua de cultura.

Diuen que les goles són molt amples i això no passà de llarg als governants social-demòcrates; varen tenir certs errors, certs clarobscurs d’alguns contractes i alguns diners emmascarats. No debades, els moldaus pocs anys després escolliren al partit comunista. Tot i que amb resultats electorals molt ajustats el nou president d’origen forà, amb do de gents i amb flaires passats, constituí nou govern; com que no era autòcton creia que el país havia de dotar-se de ferramentes externes per potenciar la República i el primer que va fer fou entrar a la redacció de la televisió moldava: aconsellat pels seus assessors donà les instruccions necessàries perquè més de vint treballadors seguiren impertinentment els seus actes, per exterminar –comunicativament- tota oposició.

Aquest sistema prompte donà els seus fruits; als pròxims comicis el seu partit es consolidà i molt intel·ligent seguí la mateixa línia. Moldàvia carrer damunt era flors i violes, el govern totpoderós fins i tot construí un dels parcs d’atraccions més impressionants del costat geogràfic “que bonica està Moldàvia” deien per tots els cantons. Clavegueres avall, però, els moldaus anaven endeutant-se cada colp més i el president amb do de gents i d’intel·ligència un dia plegà veles i se n’anà.

Com que dels finals pseudo-feliços s’encarrega Hollywood, el partit comunista continua governant; al polític amb do de gents abans esmentat el suplí un altre amb la gola més ampla. Aquest més calculador, asfalt amunt continuà fent sentir “que bonica està Moldàvia!”; a les clavegueres, els despropòsits anaven acumulant-se, mentrimentres seguint el mètode del seu antecessor, la televisió pública continuava estant controlada; sens dubte era l’empresa que millor li anava, la concebia com una ferramenta efímera, un tel opac que permetia al seu darrere fer les maniobres necessàries per a l’enriquiment propi, i dels “amiguets de l’ànima” com solia dir el calculador president. La societat no notava res, hipnotitzada tenien feina i hi gaudien del Programa Moldau de Grans Esdeveniments: és més, les poques gents que hi refutaven i denunciaven la corrupció i el desgovern eren senyalats de “mentiders, amargats i obsessionats”.

Seguiren i seguiren guanyant eleccions i la gent oblidant-se de tota polèmica; a la televisió estatal diuen que ja havia passat de tot. Ací us adjunte l’extracte de l’entrevista a una treballadora de l’ens: “el director general venia dimarts i dijous, sempre es repetien les mateixes accions: trucava a la porta del meu despatx i havia d’estar preparada per al que volgués”(…) “ens obligaren a silenciar l’accident de metro que matà 43 persones, no ens deixaren dir que les causes havien sigut l’estalvi de diners en la construcció del metropolità” (…) “a l’última planta les nits que el partit comunista guanyava les eleccions les ampolles de vozka volaven”.

Però aquest segon polític calculador un dia hagué d’anar-se’n per pates –diuen- però hui dia continua vivint a cor que vol. D’aquesta manera un nou polític del partit agafà les regnes del govern amb aparença de gestor inexpressiu, amb tot, acabà sent el liquidador de l’autogovern encetat el 1991: era, doncs, evident que creia maniobrar com volguera davant una societat plenament còmoda. Tanmateix s’enganyà i se n’assabentà el dia que volgué clausurar la TV del país: “M’he equivocat” deia mentre es tirava aigua a la cara i senyalava un espill; era un dilluns post-electoral.

PS:   Votants del “Partit Popular de la Comunitat Valenciana”: canvieu Moldàvia per València, recapaciteu.

PS2: Moldaus, disculpeu-me per usar el vostre nom per fer veure tantes accions descarades i feixistes. Ho he fet per una causa justa, cregueu-me.

Víctor Pastor Banyuls

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here