Qüestió de sufixos / Opinió: Víctor Pastor

0
339
Víctor Pastor

A Joan Fuster, el meu besavi ideològic.

No us enganye, d’entrada vull deixar clar que aquest no és cap article que tinga per objectiu discursejar sobre la distinció de gènere als sufixos de seguidor d’una corrent o doctrina (-iste per a masculí i –ista per a femení). No per amagar-me davall el coixí i evitar polèmiques sinó per l’absurditat que em suposaria teixir el discurs en si mateix: a parts iguals, tant per la dubtosa competència de qui està escrivint, com per la poca rendibilitat del debat per a la normalització de la nostra llengua.

Em perdonarà, vosté, senyor Fuster quan llitja aquestes línies; trobe que em llegirà no tant per la qualitat del text, sinó per com d’avorrit estarà sense papers a la mà entre boires i reixes envernissades d’or (hem de ser conscients, els vius, que a les esquenes o al núvol del costat de Fuster pot estar vivint, vull dir morint, Don Blasco Ibáñez o ves a saber qui…). Escric aquestes línies atés l’atracció exòtica i alhora sorprenent que em provocà, no fa massa temps, escoltar el seu cognom  lligat al sufix de pertinença o d’ésser partidari: -à –ana (fusterià, fusteriana). Matise amb “no fa massa temps” perquè aquest any passat s’ha celebrat (massa pocs han celebrat!) els noranta anys des que vosté va nàixer, cinquanta anys des que escriví el que pense que ha estat el paper per al reviscolament del valencianisme contemporani (Nosaltres els valencians) i, finalment, vint anys des que vosté es cansà de l’escena teatral eterna que cada dia combatem (Carbó, Pérez Moragón: 2012). Evidentment no és cap rénec envers qui haja adoptat l’adjectiu a qui vosté fa nom, altrament admire el treball i la lluita i força incansables que individus anònims brinden/m envers vosté i la pàtria que habiten. Els meus dubtes, però, són filològics o almenys pseudofilològics.

 Desconec, en efecte, qui ha estat el promotor d’utilitzar la paraula (també desconec qui ha teixit els “felipista”, els “aznarista” o els “campsista”, atenció: aquest últim tant efímer de contingut com recaragolat de pronúncia) això no obstant ha continuat sorprenent-me i si ens aturem podem raonar una qüestió que crec curiosa: si l’adjectiu resultant de pertinença, d’ofici o activitat “fusterià/na” el posem en relació a un estil; per exemple un estil d’escriptura o un model de llengua no ens sorpredríem tant: Aquest escriptor no pot evitar el seu estil fusterià d’escriptura. Ara bé, si “fusterià/na el posem en relació amb l’adscripció ideològica o amb el seguiment d’una corrent o doctrina, tinc els meus dubtes. No tant per la correcció o la licitud a l’hora d’utilitzar el terme, sinó per la relació amb el cognom (amb vosté) que el construeix. Vosté senyor Joan Fuster ara que em llig, crec que no li plauria del tot, (Fuster: 1993) vosté que refutava de les “capelletes” (Fuster: 1962), vosté que ens acostà la literatura d’idees que ens recordà ser crítics (Fuster: 1964) vosté: closca de pensament laberíntic, universal, humanista, liberal d’aroma marxista, nacionalista per supervivència, independentista per eina, escèptic, literat d’humor corrosiu; crec que en refutaria.

 Víctor Pastor Banyuls

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here