Els primmirats o els pocavergonyes molt sovint s’han enorgullit de confeccionar (genialment?) eufemismes, segons l’IEC: Mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent. No és cap secret, doncs, si afirmem, amb veu alta i vena marcada, que aquestes paraules, massa sovint, se solen cuinar dins les ments d’alguns polítics, també primmirats o pocavergonyes, per tal d’eludir els receptors, els ciutadans, moltes vegades, en forma de periodistes. (De segur que en aquest punt del text vos vindrà a la ment la compareixença -si el diccionari ens autoritza a definir-ho així- de Maria Dolores de Cospedal sobre el tema, l’assumpte d’Estat, la corrupció escalonada o l’Estat corrupte -ben bé no sabria com definir-ho- del PPBárcenas -mira per on, home espavilat-).
De tota manera, –no vull que l’article acabe esdevenint polític, si pot ser- com he dit a les línies que hi són més amunt, els eufemismes, per parlar de manera més ampla, són cosa de primmirats o de pocavergonyes; els primers, el lector els coneixerà, per exemple, a través d’individus que diuen “necessite anar a l’excusat” (per cert, potser no els suportem perquè tenen un armari lingüístic més ample), pel que fa als pocavergonyes crec que ja n’hem escrit. Aplegats a aquest punt ens hi tornen a sortir preguntes sobre “el nom i la cosa”, ¿el nom fa la cosa? De segur que algunes persones, si cal, s’alçarien del sofà i dirien que “NO” que “la cosa fa el nom”. De veres? Permeteu-me un apunt literari: posem per cas un dels llibres més famosos de la literatura catalana que el lector puga llegir, Mirall trencat de Mercè Rodoreda; hi pouem el personatge Eladi (marit de Sofia, filla de Teresa Goday i el senyor Valldaura): home, tal i com un personatge el descriu, «amb el mal de les faldilles», imaginem, doncs, que un lector d’aquesta novel·la ha de posar nom al seu fill. ¿L’anomenaria “Eladi”, tot i agradar-li el nom, sabent que anys enrere Rodoreda escollí aquest nom propi per posar cara a un personatge covard, mediocre i que patia «el mal de les faldilles»?
Aquest fet del tot imaginari no és inversemblant; els noms propis massa sovint van lligats de la mà amb el significat que, per les circumstàncies psicològiques i socials que siguen, els parlants hi apliquem (sociolingüística), és més; si ens posem curiosos i actuals, fa poc el govern espanyol va adoptar la mesura d’obligar a canviar-se el nom als “Lenin” sud-americans registrats a Espanya, perquè considerava que més aviat era “un cognom”, quan en realitat era un pseudònim.
No hi ha remei, creiem que el nom fa la cosa, però el problema, si ho pensem bé, no rau en que el nom faça la cosa, sinó quines coses fa el nom; això cadascú ja s’ho farà veure. (Es canvia el cognom senyora Català i vosté senyor Cañete, s’anima?)
