«Hábleme en español que no lo entiendo» / Opinió: Diego Gómez

5
411

De nou el “hábleme en español que no lo entiendo”. De nou el policia de torn que fa canviar de llengua a un ciutadà o ciutadana del nostre poble, de la nostra comarca, del nostre País o de la nostra Comunitat, com cadascú li puga anomenar. De nou la recriminació i el maltractament als valencianoparlants.
El fets es repeteixen, i com he llegit a la crònica de la concentració denuncia pel tema de les preferents, a les portes de Bankia a la ciutat d’Alzira (la capital de la comarca de la Ribera, a les comarques centrals, a una de les zones de més alt índex de predomini lingüístic en la nostra llengua), un agent prou jove de la policia nacional li demana i prega a una de les persones afectades per la poca vergonya dels bancs, que li parle en castellà. I aquesta persona, ja major ha tingut que actuar com el Tio Canya de la cançó d’Al Tall i ha canviat de llengua. Sempre són els mateixos els que ens fan baixar la cara, estrényer les dents i ofegar la nostra ràbia.

Manca de sensibilitat

Diuen, diguem, per justificar l’actuació d’aquestos impresentables, que no tenen sensibilitat, que t’ho diuen amb educació, amb bones paraules, però a la fi som nosaltres els que eixim sempre escanyats i escanyades. Perquè portem més d’un quart de segle (al novembre que ve, celebrarem el trenta aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) amb la mateixa tonadeta.

Abans el PSOE  i ara el PP

Perquè el requisit lingüístic no existeix a les nostres lleis, perquè no hagut, ni hi ha voluntat (abans el PSOE i ara el PP) de posar fre als atropellaments lingüístics que patim els que pensem que el valencià és de llei i que serveix i és vàlid per a veïns i visitants.
D’aquesta moguda plena de disglòssia i autoodi sols coneguem la punta de l’iceberg. Fa unes setmanes el dolçainer del Grup Obrint Pas va tindre un topada amb un representant de l’autoritat, per no canviar de llengua. Però com el Miquel Gironés hi ha pocs, la majoria es troben baix de l’aigua ofegats pel poder d’eixa anomenada manca de sensibilitat, que el que realment representa és l’opressió del poder de la cultura i la llengua de Castellà i de l’Estat, front al nostre tret d’identitat que ens identifica, la nostra llengua.
Ja n’hi ha prou. No hem de ser valencianocallats.

El valencià ens uneix com a poble i hem de saber que hi ha molta gent que ens vol desfer, partir i deixar-nos fora de joc. Qui té la responsabilitat el policia o el guàrdia civil que no sap valencià o el polític que no ha fet el possible per a què ho sàpiga? Qui té l’obligació de parlar valencià, de ser un referent i de demostrar la seua valenciania, és el president/a de la Generalitat, el Conseller/ra de torn, o el/la delegat/a del Govern designat per Madrid.

Sols serem una miqueta més normals, quan el nostre president o presidenta siga una persona que haja estudiat en valencià, s’identifique amb la seua llengua, facilite la seua promoció i normalització i no justifique les actituds de menyspreu cap a la nostra llengua.

Cal eixir de l’armari lingüístic

Sempre he pensat que com diu el títol d’un recent estudi sociològic del valencià, cal eixir de l’armari lingüístic. La millor defensa de la nostra llengua és usar-la, parlar-la. Sóc una persona d’origen castellanoparlant que pensa, escriu, ensenya, estima i utilitza aquesta llengua culta, històrica i meravellosa. Sempre he defensat l’ús i prestigi de la mateixa. Ja arriba l’hora de defensar els nostres drets. No cal enfrontar-nos amb ningú, sols hem de demanar respecte. No volem comprensió. Volem ser i viure en valencià. No tirem la tovallola. Clar que podem. Som un poble en moviment, amb la cara ben alta i sempre al vent.

Diego Gómez 

5 Comentarios

  1. Les llengües serveixen per «comunicar». Quina identitat es perd com a valencià si estic parlant amb una persona que diu que no m’enten perque no parla el valencià? Per canviar el registre no crec que es perga la meua identitat com a valencià. Parle castellà, valencia i anglès. La meua identitat com a valencià no està intrínsecament lligada a l’us del valencià les 24 hores del dia. En ma casa, amb els meus amics utilitze la meua llengua i em senc igual de valencià que quan parle anglès o castellà.

  2. Per a qui no vol entendre poc es pot dir, fartets estem de ser educats sols a aquest costat. Quan dependran els qui venen a treballar a la nostra terra que som espanyols i que parlem en valencià. Que som espanyols de ple dret i no una colònia conquerida.

  3. Hi hauria que vorer els temps que du el policia en la nostra terra. Una llengua no s´aprén en dos dies i crec que tampoc és un delicte intentar comunicar-se siga la llengua que siga. També es de veres que ni ha gent que «por mis santos cojones» no vol aprendre la llengua autòctona i aixó per a mi és un error. Si a mi me destinen al Pais Basc intentarè esforçar-me per aprendre l´euskera, però crec que no fa falta ser tan radicals en els dos «bandos». Jo parle valencià i si veig que la persona que es de fora no m´enten me pase al castellà. Crec que és cuestió de sentit comú, no d´eixir escanyat. Estaria be no caure en el insult si es desconeixen les circunstàncies del policia. Lo de «impresentables» sobra.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here