Sobre l’obra teatral «Homes i No i les hores que vénen» / Víctor Pastor

1
376
Víctor Pastor

NO és el nom que les antigues ànimes de presoners rebels li van posar. Un home d’ordre, cast i impol·lut. Fill de treballadors de la repressió, es va coure i instruir segons les lleis innates d’allò correcte. A NO, el temps li ha donat la raó al seu malnom –no sé si podem dir “malnom” quan no té un altre nom-, el vent del temps no l’ha ratllat d’arrugues; de fet, no té aniversari, perquè ningú no li ha dit quan va eixir de la cova platoniana. L’únic divertiment o vida del personatge NO consisteix a ser fidel al seu treball. No té necessitats fisiològiques o sexuals -per si s’ho preguntàveu. Assegut a una cadira, llegeix els mateixos diaris casposos. Què li anem a fer? NO, és feliç quan, gràcies a la seua feina al servei de l’opressió, fa infeliços a la resta: uns mers presos que guaiten entre els barrots de ferro massís. Per cert, més amunt, hem dit que el seu treball era la seua vida, això és així perquè per a ell tot no és una mera repressió, altrament, és simplement un joc.

Recordeu Mario Bros? –tampoc no vull que penseu que la seua ment és repleta de xampinyons i escales que suren en l’aire-, per a NO, la vida, el seu treball, consisteix a limitar les llibertats de la resta i, per aconseguir aquest fet, els deixa un cert marge de temps, d’il·lusions i esperances. Només així, ell serà del tot feliç i tot li estarà per damunt de necessitats fisiològiques o sexuals; hi va haver una vegada que uns presoners fills alhora d’antics presoners van voler rascar els ferros quan ell no pogué evitar adormir-se, però no aconseguiren, a la fi, les llibertats perdudes.

Per cert, ara que estem parlant de possibles eixides a la llibertat, recorde un episodi que va marcar NO per a tota la vida: els fills dels presoners, que hem dit, van començar a pensar una eixida alternativa als barrots, fins que hi van trobar un rajol mal posat i van eixir de la cela. Tot plegat, no suposa cap problema per a NO, perquè tot just al costat havia construït una altra cela, ara, més gran.

En efecte, és cert, Manuel de Pedrolo el 1958, només 7 anys després de les primeres reunions entre països per a enllestir la Unió Europea, només 4 anys després de l’engendrament d’Angela Merkel i 3 de la calentor que cogué al minúscul Rajoy, ja podríem dir que s’ho rumiava tot: la cela petita feixista, sabia que donaria entrada a una cela gran, de colors, còmoda, que nogensmenys estaria acaronada dels mateixos barrots.

Víctor Pastor i Banyls

1 Comentario

  1. Aire fresc, prosa provocativa i desfiant. Un jove articulista que segueix els patrons fusterians. Parla des del coneixement culte amb els peu a terra. Un lletraferit que donarà molt que parlar. Temps al temps.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here