Divendres poguérem veure per Televisión Española l’entrevista al rei. Avorrida? Va estar molt entretinguda. No debades, una qüestió de tantes que em va apujar la mosca darrere l’orella fou la interacció de tots dos: el periodista Hermida li parlava amb un grau de formalitat superior.
“Vuestra Majestad que piensa de (…)”. Mentre que Don Juan Carlos, com és tant d’anar per casa, sense pensar-s’ho, li contestava amb un grau d’interacció col·loquial: “Bueno que te voy a decir, tu sabes que (…)”.
Si consultem manuals de textos orals o escrits, és una broma pesada trobar una interacció oral (una conversa) on hi hagen dos graus de formalitat de diferència (en què una persona parle amb un grau de formalitat superior i un receptor conteste amb un grau col·loquial). Fins i tot, en els estrats més baixos quan interaccionen amb estrats relativament alts, això no succeeix.
Posem per cas que un ministre va a inaugurar un bloc d’edificis de protecció oficial –ja sé que l’exemple és ben estrany- si les persones volen agrair el que ha fet, de segur que interaccionaran amb un grau formal forçat o, si més no, neutre. Això, n’estic pràcticament convençut, pot relacionar-se amb l’actual concepció del món.
En les nostres ments, ja no tenim una concepció del món dividida entre vassalls i senyors feudals; no podem entendre que quan naixem, uns són de casta reial pintada de sang blava i altres, unes meres persones que es limiten a flexionar-s’hi i parlar amb un grau de formalitat superior mentre li etziben col·loquial.
Ho resumisc amb un exemple ben clarificador; la idea de l’ofici de “cambrer” antigament era qui ajudava al rei/reina a la cambra: qui els maquillava , vestia –rellegiu-se Tirant lo Blanch i veureu. Ara, però, la concepció de “cambrer” és una persona que serveix a gent del, teòricament, mateix estrat a un restaurant, bar, etc.
Víctor Pastor Banyuls
