Un conte per a pensar: Vols una tassa de café? /Enric Ramiro

1
717

37. VOLS UNA TASSA DE CAFÉ?
enricramiro@hotmail.com
A Josep-Lluís Bausset

Professors i professores n’hi han de molts formes, com camioners, taxistes, treballadors de banca, sanitaris i metges que van a banda, cuiners i cambrers, advocats, carters i tota mena d’oficis com obrers i piseros. Aquesta història ens parla d’una professora d’universitat, veïna de l’Alcúdia, que és cosa sèria com els de primària, secundària i especialment els d’infantil.

Universitat de València. A les 14 h. del 21 de desembre de 2012. La classe atapeïda d’alumnes i l’assignatura: Filosofia.
Pilar, que així li deien a la professora, va portar a classe una maleta. Va traure un pot de vidre i un pot de boletes de vidre. Amb el silenci que caracteritza tan admirada institució, anà col·locant-les d’una en una amb suavitat fins omplir el recipient i va preguntar:
– El flascó de vidre està ple?
I com és habitual en aquests ambients universitaris, la classe va emmudir i més d’un i de dos deixaren de mirar i a poc a poc esmunyiren el seu cos cap a terra. Com era professora experimentada, va assenyalar-ne uns quants i tots estigueren d’acord amb l’evidència visual:
– Sí que està ple.
Aleshores la professora tragué un pot de sora de platja i el va vessar damunt de les boletes de jugar al guà, de forma que anaren tapant buits i demostrà que no estava ple. I va preguntar:
– El flascó de vidre està ple?

I seguint el ritus acostumat de baixades de cap i esmunyiments cap a terra, va aconseguir que també tothom estiguera d’acord que ara sí que estava ple.

Per tercera vegada i fent una demostració d’optimisme, tornà a preguntar als seus meravellosos alumnes:
– El flascó de vidre està ple?
I novament, l’alumnat va fer demostració democràtica de la seua tendència participativa, de forma que la tragèdia es mastegava en l’ambient. No obstant, aquells que eren assenyalats amb el dit, acceptaren que efectivament ara estava ple. Però la professora va traure un termo i va vessar el café solidari que portava per damunt del pot de vidre. El líquid de color negre, que no negre, anà ocupant els diminuts clavills que deixava el magnífic hipertensor i va dir:
– Vull que s’adoneu que el flascó representa la vida. Les pilotes de ping-pong són les coses importants com la família, la descendència, la salut i les amistats. Les boletes són les coses que importen com el treball, la casa, el cotxe i altres coses. I el café són la resta. Si posem primer el café no h haurà mai espai per a les pilotes de pingpong ni per a les boletes de guà.
I el café? –es va atrevir a preguntar un repetidor bohemi.
– M’alegre que ho preguntes. És per a demostrar-vos que per molt ocupada que tingueu la vida, sempre hi ha espai per a prendre café amb un amic o amiga, i amb mi.

Conclusió: Si utilitzem el nostre temps i esforç en analitzar els detalls i els malhumors, mai tindrem ocasió de gaudir de les coses realment importants com és jugar amb les filles i fills, tindre cura de la salut, passejar amb la dona o practicar esport. O, per què no ?També el podem dedicar a escriure, a xarrar i a reflexionar sobre l’estrany comportament de certes comunitats d’ésssers vius com els valencians o d’altres.

(Inspirat en un correu electrònic tramés per Mireia Gandia amb el títol de “Mayonesa y Café”)

Enric Ramiro

1 Comentario

  1. Tot un encert per part d’Enric haver dedicat el conte a Josep-Lluís Bausset. Un home que, havent viscut 101 anys, és un exemple de com aprofitar el temps. Qui no fa quan pot, no fa quan vol!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here