Bufa lleuger garbí. Hi ha boirina. Fa humitat. Els caçadors celebren hui l’inici de temporada cinegètica suecana, tot fent un sopar. Broma i festa salpebren la caseta del Vedat, en la vespra de la primera tirada. A la marjal apareix, al caliu del foc, l’anecdotari propi dels tiradors. La conversa salpebra la nit de Tirades, a cavall entre divendres i dissabte.
S’accepta qualsevol pintoresca mentida, que complau tothom, no pel que es diu sinó per la fèrtil imaginació del seu protagonista. A taula, algun plat conegut. El recapte? A cada caseta un món, a cada món un ranxer: anguila, llobarro, ous, sèpia, llisa, arròs, creïlles, conill, embotit, ànets, polles d’aigua, navelines, carn de cavall, vitet, nyoreta… I carabassa torrada, mateuets o pastissets de moniato.
Si l’aigua és per a les granotes, per al caçador és la cervesa i el vi, siga cabernet o rabo del matxo. Ja després de sopar, vindrà inevitable la partida de truc, innocent diversió, joc de cartes on en juguen quatre i n’opinen set. Trucs, retrucs i envits. D’avorrits, passen al parxís, o al burro, golfo, set i mig, mona, o brisca. Altres fan tertúlia. Dones, crisi, cacera, futbol, Ajuntament… són els temes. Algú, abstret, escolta una ràdio diminuta.
Brandi, ginebra, cassalla, mistela, rom i wiski s’esgoten, poc a poc, a gots i ampolles. Ací, l’endormiscat amb manta curta morellana. I dalt, a la cambreta, un altre vol tocar llit. Algú ix fora i tresca a les fosques: el baf que expel·leix el cos càlid i el fum del cigarret es confonen. Tot és silenci. Vora foc s’ajunten cartes rebregades i mans eixutes. Hi ha noves agudeses, acudits i dites de gaubança. La nit passa.
De sobte, la clarejada és immediata. El reguerot postís es retalla en l’aigua. L’alba, de gel. Els ulls, de somni. El barquer badalla, mentre l’albuferenc alcança els bocois. L’alè del caçador es conté amb el goig de la primera tirada. Els ànets dormiten. Són els protagonistes i no ho saben. Joan encén la catximba a sol i serena.
Al blau del cel un coet s’enlaira i marca la rompuda del foc. Els pardals remunten el vol. Van. Vénen. Planegen. Pugen. Baixen. Ja estan a tret. “Aaaleee!!! A d’ells!!!”. Trencades les teranyines del cervell, comença la tirada. Tap, tap, tap. El so del cartutx trenca el cluqueig d’una piula. La veu aspra d’un bragat escapa lluent endins. El dissabte, de sobte, s’omple d’entusiasme cinegètic.
Xavier Campillo
