Des de «L’Exili»: Sóc culpable. Epíleg /Ferran Sanz

20
764

Aquest mes de novembre fa un any que escric a Riberaexpress i sempre, des del primer article –fins aquest, el que en fa quaranta-tres–, m’he sentit molt a gust. Cal ser agraït, i reconèixer la inquietud de l’amic Xavi Pérez, director de la publicació, que em va suggerir la possibilitat de col·laborar-hi–la qual cosa m’ha obert, tot s’ha de dir, altres portes– amb total llibertat com a columnista: “escriu del que vulgues” em va dir, i això he fet sempre, deixant clar el meu punt de vista, expressant lliurement les meues idees. L’experiència era novella, la responsabilitat era molta i no em correspon considerar si he estat a l’altura de les vostres expectatives: l’únic que puc dir és que m’ho he passat francament bé parlant de política, societat, actualitat i moltes altres qüestions.

Arribats fins ací, us comunique que avui toca escriure un punt i a part. Cridat per nous i futurs reptes periodístics, acabaré avui la meua col·laboració sabatina amb aquest mitjà riberenc amb un últim article a mode d’epíleg, com una curta –sempre m’he proposat de ser breu i mai ho he aconseguit, segur que no m’ho haureu tingut en compte– declaració d’intencions, lligant temes: des la crua actualitat social, política i les absurdes retallades que ens tenallen el futur, a la vaga que vaig secundar el recent dimecres, passant pels atacs constants que rebem els ensenyants. Aprofitaré, per últim, per reflexionar una miqueta sobre els reptes que tenim oberts en el meu estimat ofici i en conjunt, en la nostra societat, a partir d’un fet de recent –i trista– actualitat.

Diuen que vivim en democràcia i, a primera vista, a fe que ho sembla. Aparentment, ens empara l’estat de dret: podem ser jutjats amb garanties, exercir el dret a votar, tenir una educació i una sanitat dignes i expressar lliurement les nostres opinions. Doncs encara que la constitució –aquest gran paper mullat– diga que la llei és igual per a tots, els rics tenen ja un gran avantatge per la imposició d’elevades taxes judicials; els alumnes –quan no els arrea la policia, com l’altre dia– no tenen accés igualitari a l’educació per les retallades i l’augment de les matrícules a la universitat; els ciutadans veuen com tanquen ambulatoris i s’eternitzen llistes d’espera; pel que fa a votar, què ha fet el PP? Incomplir flagrantment el programa amb què arribà al poder. Una nova presa de pèl.

Per últim, els dies de lliure expressió estan comptats. I no només ho dic perquè la mala bèstia d’Esperanza Aguirre opina, demòcrata ella, que les vagues generals “haurien d’estar prohibides”; el president popular de les Balears, José Ramon Bauzà, amb una actitud més pròpia de governs feixistes que de demòcrates i tolerants, acaba d’impulsar una llei que diu que “els professors, en l’exercici de les seues funcions docents no podran expressar idees, creences o opinions, ni podran portar símbols –com per exemple els llaços per la llengua que llueixen a les solapes per la dignitat del català– que les acrediten”. Acusen els altres de fer el que els seus antecessors feien quan tenien el poder absolut, en la dictadura: adoctrinar i rentar cervells. I, per cert: “espanyolitzar”.

El col·lectiu de professors, que creiem profundament tant en la democràcia com en la nostra professió, no adoctrinem ni intentem convèncer ningú de res, fora de les matèries que impartim; simplement instruïm i formem ments autònomes, que és allò que fa nosa als intolerants i als aspirants a dictadors. Jo no pense callar, ni ara ni mai. Si pensar per mi mateix, dins i fora del meu horari laboral –que per cert, va molt més enllà de les hores que faig a l’institut– és un delicte, aleshores sóc culpable. Si crear esperits crítics que dubten, que raonen, que es fan preguntes, si fer pensar els meus alumnes, fomentar en ells la sana rebel·lia contra les injustícies que els impediran tenir futur és delicte, aleshores sóc culpable. No tinc cap por als inútils que ens desgovernen ni a les seues evidents restriccions mentals. Mentre tinga veu parlaré, mentre tinga un teclat davant meu, escriuré.

Sóc culpable, doncs, no me n’amague. I institucions podrides i antiquades com les que consagra la constitució no m’aturaran. Si em venen a buscar em trobaran lluitant –mentre em deixen– a peu d’obra, amb el guix i la paraula com a armes poderosíssimes, amb llibres, dossiers i diccionaris com a infranquejables escuts. Perquè queda molt per fer i valentia per continuar una meravellosa tasca que mai no acaba. Perquè no ens podem quedar impassibles davant tanta injustícia. Perquè la gent que formem avui seran els responsables del demà. Perquè raonar, la meravellosa i humana capacitat de raonar, no ens la podrà retallar mai ningú. Fem-ne ús. Diguem-ne la nostra. Plantem cara. A casa, al carrer i a l’escola. Amics lectors, ens trobarem en la lluita, ens trobarem pel camí…

Besets i abraçades… i fins sempre, amics de Riberaexpress!

Ferran Sanz

Castelldefels, 17 de novembre de 2012

20 Comentarios

  1. Benvolgut Ferran, moltes gràcies de part de Riberaexpress per aquest any de col.laboració. Riberaexpress ha guanyat molt de prestigi amb les teues columnes, les més comentades pels lectors.
    No has deixat indiferent a ningú, amb la teua crítica, amb els teus articles de cultura i també exercint exercint de «Cullerot».
    Riberaexpress perd un columnista de luxe però s’ha enriquit gràcies a les teues paraules, frases, paròdies. D’això ets «culpable».
    Sóc amic teu des de fa molt de temps, i com et vaig dir un dia, «amb tu a la fi del món».
    De debò, Ferran, estem molt agraïts. Sé que els lectors i el teu «club de fans» et van a trobar a faltar.
    De nou, GRÀCIES i a seguir el teu camí ….., espere que aviat ens trobem.
    Una abraçada molt gran

    • Sóc jo qui ha d’estar-te agraït per haver confiat en mi, per haver-me donat aquesta finestra i pel meravellós tracte que has tingut sempre amb mi i els meus escrits, Xavi. Saps que on estigues estaré jo, així que ens tornarem a trobar aviat pel camí… Gràcies també a tots els lectors que m’han seguit fidelment des de fa un any… UNA FORTA ABRAÇADA A TOTS!!! 😀

  2. Jo també sóc culpable de pensar per mi mateix, de qüestionar-me tot i de ser un rebel, doncs. Suposo que, pel que fa a aquest delicte, tu has tingut una gran part de responsabilitat. Estic orgullós de compartir aquest crim i d’haver compartit també aula amb tu durant un any 🙂

  3. Sòc de l’altra banda de Cullera, però per damunt de tot sòc de Cullera i admire la teua spiència!!

    Ens has fet gaudir!!!

    • De l’altra o de la meua, cullerot per damunt de tot… Gràcies per seguir-me, músic! Una forta abraçada! 🙂

  4. Yo también soy culpable, querido Ferran, porque siempre les digo a mis alumnos lo que honestamente creo; trato de enseñarles a respetar y valorar a los demás, aunque no piensen como ellos, y les insisto en que el conocimiento y la educación son fundamentales porque les dan criterio y con él la posibilidad de poder elegir y ser libres. Ojalá que ellos aprendan de ti y de mí esto para que puedan ser responsables y felices. Gracias por pasarme tus artículos. Yo también los echaré de menos. Un abrazo, compañero.

  5. Ferran, gracies per els teus escrits, i no ens podran callar, tenim que continuar en la luita contra esta gentola que es pensen ser els amos del mon. Acuen aixi, perque heu porten en la sang, no els agrada la democracia, la soporten perque no tenen mes remei, pero sepre que poden actuen com lo que son autoritaris y dictatorials.

  6. Molt bé, Ferran, per tota la feina que has fet, que fas i que seguiràs fent en aquest món tan meravellós de les paraules, de les paraules lliures i en llibertat!

    Molts besets.

  7. Felicitats, Ferran pels nous reptes!! Espero que també els comparteixis. Continua, com fins ara, amb el teu estil clar, proper i reivindicatiu; els teus lectors t’ho agraïm.

    Una abraçada i molta sort!!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here