Llogeta de baix: Feina pendent /Xavier Campillo

0
285
Dibuix per al disc del Cant. Al Tall

Cada any, se’ns moren amics. I cada mes, se’n va una referència. Els amics… Bausset, Teixidor, Sarrió, Candela… no són ja enguany. Quant a referències, la darrera és Al Tall, que anuncia dissoldre’s. Ells, Al Tall, ens van animar justament un dia com hui, el “darrer diumenge d’octubre”, a fer camí, un camí ja ben sabut.

Així comença la seua carta de comiat: “Al Tall hem decidit acabar la nostra activitat artística com a grup. A punt de començar l’any 2013, comptem 38 anys de trajectòria…”. L’estil musical riproposta perd una peça fonamental. A la meua memòria queda el grup per a sempre.

     Recorde, com si fora ara, els seus inicis, quan el suecà i amic Manolo Lledó “El Corder”, que cantava al grup Els Sols, es fica en contacte amb Vicent Torrent, que estava a l’Equip València-Folk, i li proposa crear un grup capaç de fer música pròpia d’arrel tradicional. Lledó contacta amb Manolo Miralles, que era teloner del “Pele” (Raimon), i Vicent coneix aquell estiu de 1975 a Miquel Gil en l’Universitat d’Estiu a Prada, i el convenç per unir-se.

     Albal fou el primer poble on va actuar Al Tall, a la revetlla de santa Anna. Ho dic perquè sovint sol dir-se que fou a la Facultat Literària. No. Jo estava allí, en Albal, aquella nit del 26 de juliol del 75. Des d’aleshores, Al Tall, entre altres grups, com el gallec Milladoiro, el basc Oskorri, o el castellà Nuevo Mester de Juglaría, serà el grup de referència valenciana arreu del món a la música tradicional.

   Molts coneixíeu els actuals membres d’Al Tall, Vicent Torrent, Manolo Miralles, Jordi Reig, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno i Maribel Crespo. Però no vull oblidar-me’n dels altres, al llarg dels 38 anys: Caffarena, Manzaneque, Fontelles, Enric Esteve, Ortega, Parra, Pep Gómez, Empar Torres, Cortina, Estellés, Hervàs, Alonso, Reinón, Rodilla, Senabre, Montse Anfruns, Sánchez, Morillo, Blanco, i el suecà Ramón Garcia “El Pansot”.

     El nom, Al Tall, volia significar el tall on està la tasca a fer, i que el grup estava allí, al tall. Hui, Al Tall ens deixa a tots al tall del seu tall, o siga davant la feina a continuar. És la feina pendent, com titule l’article. Però, quan acabarà –es direu– aquesta feina? No ho sé, però Juanito Fuster ens ho insinuava una nit de conversa i vidre a sa casa: “la tasca acabarà quan llegim els prospectes de l’aspirina en valencià”. El “Papa” dixit.

Xavier Campillo

www.suheca.com

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here