Llogeta de baix: Wert i marxa arrere /Xavier Campillo

0
534
Esola dels anys 50

Parla el ministre Wert, i puja el pa. I el sobiranisme, guanya adeptes. Quan escolte el ministre Wert –cognom tudesc–, em venen ganes de dir allò de: pareu el món, que vull baixar-me’n. La darrera conclusió a la qual ha arribat Wert és que l’escola, en determinats llocs de l’Estat, adoctrina els joves, i l’ensenyament, en tots eixos llocs, porta a la separació d’Espanya.

     És aquest un argument fals, perquè els de la meua edat no vam fer mai l’escola en la llengua parlada a casa, i ara molts són almenys autonomistes, sinó federalistes o independentistes. Si fem un càlcul ràpid dels nostres passos educatius tenim: de l’escola de cagons a l’eixida de la Universitat, vint anys. Nou mesos a l’any. Cinc dies a la setmana. Cinc hores de classe al dia. Dihuit mil hores, amunt o avall.

     A Sollana, on vivia de menut, cada dia hissaven la bandera en l’Escola López Marco i, braç en alt, cantàvem el Cara al Sol, l’Oriamendi, i l’Himne Nacional, que tenia lletra, la de Pemán, no oficial però admesa: “¡Viva España! / Alzad los brazos, / hijos del pueblo español…”. I ho rematava el “¡Presente!” a José A. Primo de Rivera, un “¡Viva Franco!” i el “¡Arriba, España!”. De vesprada, s’arriava bandera, amb idèntic ritual.

     Però és que, a més, totes les 18.000 hores de classe rebudes ho foren en castellà, alguna en francès i altres, jo estudiant als Salesians, en llatí i en grec. Ni una en valencià. Afegim, encara, l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional al batxillerat, una disciplina evidentment adoctrinadora del franquisme. I ara, riu-te’n de l’EpC (Educació per a la Ciutadania).

     Si tot això, no va servir per fer-me jo ni de l’Oje ni de Falange, sinó del Psan, com pot pensar Wert que, “espanyolitzant” xiquets a l’escola, es faran dels seus? Wert opina que la lletra amb sang entra. Quan no hi ha imaginació, s’imposa la jerarquia. I això, pot passar en l’escalafó militar, religiós o empresarial. Mai, però, dins el món educatiu.

     A més, quan el principi de l’acció educativa, amb la crisi com excusa, es redueix al compte de resultats del Ministeri, per aules i patis comencen a deambular homes robot i no persones. Per fortuna, hi ha maneres més generoses, justes i intel·ligents d’instruir els nostres joves en la pròpia llengua. I hi ha molts mestres disposats a aplicar-les. Gràcies a aquesta gent, hi ha futur. Wert, té l’aposta perduda.

Xavier Campillo

www.suheca.com

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here