Sovint els dic, als meus alumnes de literatura –segur que m’ho haureu llegit, també, en algun dels articles publicats el darrer any– que un poeta, un novel·lista, un escriptor en definitiva no mor mai mentre hi haja algú que el llegirà, després de traspassat. De la mateixa manera, quan un compositor –des dels venerables clàssics de la perruca com Bach, fins els més novells com l’estimat i recentment desaparegut Rafel Talens– o un grup musical que cultiva el rock, el pop o el folklore autòcton desapareixen de primera línia, continuen sempre presents entre nosaltres mentre els sentim en una gravació o en gaudim en un vídeo dels seus èxits, de les sensacions que ens han provocat o dels records que sempre ens despertaran…
La introducció ve al cas, com és lògic, perquè el conegut i reconegut grup musical valencià Al Tall ha anunciat recentment que plega veles després de trenta-set anys sobre els escenaris del nostre país. Complaent un bon company meu de feina –ho tenia en ment, Joel, però te’m vas avançar!– dedicaré unes línies a parlar-ne, del que han representat per a una terra com la nostra, en permanent i constant construcció –o destrucció, segons mirem– i quin és el llegat no només musical que deixen als valencians, els d’ahir, els d’ara i els de demà, el de tots aquells que hem crescut i viscut sentint unes lletres carregades de consciència i de raons a favor d’unes llibertats que no teníem, primer, i de la pròpia dignitat d’un país que volia ser país, després.
Em disculpareu si no evoque directament els seus inicis, però tinc una bona excusa: tenia un anyet quan es va formar el grup; corria 1975, eren temps difícils: el caudillo encara alenava, i tot i que ja era una caricatura d’ell mateix, la dictadura era ben viva –en alguns sentits, poques coses han canviat si mirem declaracions d’alguns militars, la poca cultura democràtica de molts i l’afany de tornar al passat dels que manen– i calia oposar-s’hi amb totes les forces, i alhora posicionar-se en un context d’il·lusionant recuperació de llibertats a nivell individual i de país. Probablement la cançó que més representa aquest esperit de de lluita per una dignitat social i lingüística que es duria a terme, parcialment, els primers anys d’autogovern, és Tio Canya.
M’agradaria destacar aquesta peça d’entre totes perquè, al meu parer, resumeix ben bé per un costat el procés de substitució lingüística que encara patim els valencians, i per altre remarca la voluntat del poble de mantenir-se fidel a les seues arrels. El protagonista és un home de poble que jura no tornar a València capital quan el menyspreen per no entendre la llengua imposada –quan mon pare, a finals dels seixanta, hi anava a festejar i el sentien parlar en valencià, el miraven com si fóra extraterrestre– que veu el seu fill escolaritzat únicament en castellà i com els seus néts també l’han substituïda. La cançó es clou amb una porta oberta a l’esperança, ja que són els besnéts els que han tornat a usar i a estimar la seua llengua, la del Tio Canya, la qual cosa és per a ell un motiu de satisfacció evident. I és que, qui perd els orígens, perd la identitat…
El cant dels maulets, Darrer diumenge d’octubre, Processó, Quan el mal ve d’Almansa, Lladres, o A Miquel assassinaren en són alguns dels seus títols més representatius, i dins de la faceta de cançons per a infants –van ser els pioners de la Cançó en aquest sentit– en destaca el Som de la pelitrúmpeli, una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diverses comarques valencianes mitjançant temes populars emblemàtics. També és molt meritòria la faceta musicadora de grans poemes nostrats com els de Vicent Andrés Estellés o Marià Manent entre d’altres, i molt celebrats van ser el concerts fets amb figures com Maria del Mar Bonet –la gravació de Cançons de la nostra Mediterrània– per exemple.
Al comunicat de comiat del grup, deien aquestes paraules, que passe a transcriure: “Us deixem les nostres cançons, les nostres vies per continuar fent música i el coratge per no defallir en la lluita pel nostre país, la nostra llengua i el nostre llenguatge musical”. No deixem mai, per tant, de sentir Al tall, no permetem que caiguen en l’oblit, però sobretot no perdem mai la consciència que cançó a cançó, lletra a lletra, concert a concert, el grup va contribuir a formar en una societat valenciana necessitada de referents com ells, que ara queda una miqueta més òrfena. Perquè som i hem de continuar sent. Perquè, com al Tio Canya, als que venim del poble, ningú ens farà baixar la cara per usar amb normalitat la llengua pròpia del nostre país…
Besets i abraçades i fins la setmana vinent!
Ferran Sanz
Castelldefels, 27 d’octubre de 2012
