Llogeta de baix: BIM, BAM, BUM /Xavier Campillo

0
369

Quan Kennedy va visitar París l’any 1961, el general De Gaulle li va dir: “Com pot governar sense controlar els mitjans de comunicació?”. El de Lille entenia que premsa, ràdio i televisió deurien ser monopolis estatals o, almenys, afins de natural al poder, i el de Brookline confiava la comunicació pública al mercat i a la iniciativa privada. Per al general, era allò de manar i ser obeït. Per a Kennedy, en canvi, era usar cada dia la seua capacitat de seducció.

     Tot polític ha viscut, viu i viurà pendent de l’opinió pública. Fins i tot els dictadors per legitimar-se. Ací, abolit el monopoli estatal de ràdio i televisió i de certa premsa –penseu que Levante fins a 1983 fou el periòdic del Movimiento Nacional– tot governant aspira a seduir, i s’atabala i cabreja amb una informació certa però adversa, o davant l’opinió crítica.

     Preocupa al polític encertar el missatge, i per ajustar-lo tracta de col·locar el calcetí al peu que calcen els intermediaris, o siga, informadors, periodistes, cronistes, corresponsals o articulistes. Sovint no cola: tota nota de premsa, tot comunicat, és sempre opinable. Com l’olor d’un perfum, malgrat que siga de Dior.

     El problema sorgeix, no quan s’explica la gestió pública encertada, sinó quan cal justificar o amagar la gestió dolenta, i els mitjans fan bambolla. Ara bé, que un polític per dir el que siga, amb altres polítics o no, encarregue fer un periòdic on parlar sobre les matèries que ell viu dia a dia semblaria ben normal. A la fi s’ha fet sempre així, maten el missatger i en pau.

     Recordeu el No-Do? Cal un BIM? No ho sé. En l’era Internet és un instrument polític anacrònic. Cap dels anteriors BIMs suecans visqué una rosada. De filies i fòbies, a més, n’estem avorrits. En tot cas es toca el voraviu d’altres mitjans suecans, que s’exposen a eixir al carrer, amb diners seus i continguts propis. La sang, però, mai no arribarà al Sequial, malgrat els “bellende hunde” de Goethe. A la fi, “jedem das seine”.

     Que un Ajuntament –o siga, la butxaca dels veïns– pague l’edició d’un multifull sobre la percepció que el propi Ajuntament té de si mateix, ho trobe totalment kafkià. Més encara a Sueca, quan hi ha un excel·lent servei de premsa municipal, amb dos bones professionals que ja comuniquen als mitjans el que cal. No ho entenc. És com qui practica alhora el tantra maithuna i el coitus reservatus, vaja.

Xavier Campillo

www.suheca.com

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here