Des de «L’Exili»: Mirant al cel… /Ferran Sanz

0
585
Cullera inundada

Malgrat el títol, les ratlles d’avui no se centren en l’astronomia, i no perquè el tema no m’interesse; m’encanta asseure’m o estirar-me a veure el firmament, contemplar les lluminoses i misterioses estrelles, una nit propícia, i reflexionar sobre tantes coses materials i etèries: què hi ha darrere, d’on venim i què som realment, i mil preguntes semblants que no sempre obtenen resposta. No, parlaré d’un altre tema: avui fa trenta anys –que es diu prompte– del trencament de la presa de Tous, tres dècades de la famosa “pantanà” de la Ribera que causà les pitjors inundacions que recordem a la riba del nostre Xúquer. Un servidor tenia vuit anys quan allò passà i conserve nítidament alguns records que compartiré ara amb vosaltres, amables lectors.

No cal dissertar ara sobre el nostre país i la pluja; ací no sap ploure, bé ho sabem. Setembre i sobretot octubre són mesos humits, de “gota freda” –fenomen tan característic de la nostra latitud que avui precisament, quines coses, tenim sobre nosaltres–, però és que el cas que ens ocupa va batre tots els rècords de precipitacions, va fer saltar previsions i produí fatals esdeveniments: al llarg de la nit de dilluns i durant el dimarts 19 van caure la barbaritat de 1.000 litres per metre quadrat a les Valls d’Aiora i la Canal de Navarrés, pluja tota que anà a parar a l’embassament –de només 80 Hm³ de capacitat– de Tous; aquest, incapaç de resistir la pressió, i també perquè no tenia sobreeixidors i estava mal construït, rebentà el dia 20.

Ja el dia abans es temia el pitjor per les informacions que anaven rebent-se, i la notícia va córrer com la pólvora; recorde que la nit de dimarts vaig acompanyar mon pare a l’assaig de la banda i aquest s’havia suspès: a la porta, els músics feien rotgle i comentaven el que anava dient la ràdio, paraigua en mà: quan vam sentir en directe que la presa de Tous no desaiguava, que hi havia una gran esquerda i que era qüestió d’hores que es trencara, es va fer un silenci angoixant. Imagineu-vos el que representava allò per a un xiquet de vuit anyets, que escoltava silent uns majors preocupats! De camí cap a casa vèiem gent carregar trastos, maldant per fugir a posicions elevades: molts veïns pujaren al Barreig del Pou, a les revoltes i fins al propi castell.

Els més agosarats –ni ho vaig plantejar en arribar al pis perquè tampoc m’hagueren deixat anar– s’acostaren a vora riu armats amb reflectors per veure com anava pujant el nivell, i segons el que contaven faltava poc per eixir-se’n dels caixers. I encara no havia rebentat la presa! El sentit de la responsabilitat de mon pare –esforç inútil, vistos els resultats– va fer que es posara a alçar, encara per la nit, una paret de rajoles a la porta d’on treballava aleshores –el magatzem de materials de construcció de Nácher, a la Diagonal– per a què no es fera malbé el seu contingut. Seria com apagar un foc al bosc amb un got d’aigua… Paral·lelament, a casa havien fet previsions: passaríem aquella mateixa nit a ca la iaia Rosa, al carrer la Mar. Allà estaríem segurs.

El Club Nàutic el dia 21 d’octubre de 1982

Dia 20 pel matí. Amb un cel grisenc i una fina pluja esporàdica, enmig d’un silenci que encara tinc present i que contrastava amb la feredat del cas, començàrem a veure com s’ensenyorava del carrer un mantell d’aigua terrosa i bruta. M’impressionà. Quan em disposava a travessar la Diagonal –havia anat a veure la desigual lluita de mon pare amb el líquid element–, ja n’hi havia més d’un pam –en aquella part, després, passaria del metre vint– i aleshores s’esdevingué un dels fets que recorde més vivament; alguns veïns s’havien brindat a col·laborar per evacuar gent ressagada, entre ells Alfredo “el Xoriço” –curiós personatge, algun dia contaré el graciós “cas de l’ascensor”– el qual, sense preguntar-me res, em passà a braç el carrer. Ho féu mentre m’omplia la cara amb el fum del caliquenyo que rossegava. Em va fer tossir, però em va “salvar” la vida.

Mon pare es reincorporà amb mi després de constatar definitivament que l’aigua entrava pels albellons al magatzem. I és que, a la part més fonda del poble el fang negà per complet les plantes baixes mentre que al nostre refugi l’aigua no ultrapassà el rastell de la vorera. Allà, segurs i confiats, ens assabentàrem que els artificiers van estar a punt de volar el pont de la via del tren –ja tenia les càrregues posades– perquè l’acumulació d’animals morts i brutícia diversa amenaçava de fer més tap, d’emportar-se’l per davant i causar danys majors. Des de dalt de la muntanya, l’espectacle esfereïa: Cullera semblava Venècia i una llengua de terra s’endinsava en la mar fins perdre’s de vista, unes imatges difícilment oblidables…

El Club de Piragüisme engolit pel Xúquer

L’any següent encara corprenia, quan anàrem a la fàbrica de gelats del so Súñer, a Alzira, –Avidesa, excursió de les més recurrents d’aleshores– un taulell, elevadíssim, que deia “fins ací arribà l’aigua”. En conjunt, aquella riuada de –atenció– 16.000 m³/s, una autèntica barbaritat, arrasà un total de 290 Km² de superfície, i deixà molt tocades poblacions de la comarca com Gavarda, Beneixida –que s’hagueren de reconstruir totalment en altres localitzacions–, Alberic, Carcaixent i l’esmentada Alzira. L’autopista i la via del tren multiplicaren, amb la retenció de les aigües, la catàstrofe, i s’hagueren de lamentar 40 morts, més de 250.000 desplaçats temporals, i danys materials que, ja aleshores, es quantificaren en 60.000 milions de pessetes.

El judici i el cobrament de les indemnitzacions, per a vergonya de la justícia –i del poc de pes que sempre, lamentablement, hem tingut els valencians– es demoraren més de vint anys i tacaren encara més els fets, un autèntic desastre que els riberencs continuem tenint present al nostre imaginari col·lectiu. Per això, quan plou molt i seguit, els valencians –especialment els riberencs– no podem evitar mirar cap al cel, no per veure les estrelles, sinó per recordar el que passà fa ara trenta anys, amb el desig que fets com aquell no tornen a succeir en la nostra bella comarca dual. No podem evitar que ploga, però podem estar més preparats i prevenir abans que lamentar. Una abraçada ben forta a tots els riberencs que van patir aquell drama…

Fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Castelldefels, 20 d’octubre de 2012

Fotos: Arxiu «La Penyeta»

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here