Des de «L’Exili»: Contra el conformisme /Ferran Sanz

2
440

A un personatge cèlebre del poble, Agustí Català –“Gostí” el Moreno per als amics, abanderat durant molts anys de la Banda dels “pirris”–, que s’havia casat amb una dona prou més jove que ell, li preguntà u un dia si no temia que ella s’entenguera amb un altre de més jove, si no tenia por d’haver-la de “compartir”. Després de pensar-s’ho poc, respongué: “xiquet, saps què t’he de dir? Que val més un merengue per a dos que una merda per a u a soles”. Qui no es conforma, és perquè no vol. Però encara que l’anècdota ens faça gràcia –que ens fa–, crec que el conformisme, es mire com es mire, és un fracàs per a l’individu.

Particularment, no forme part dels que callen i atorguen davant de certes notícies, actituds, anuncis, declaracions i descobriments. Més bé al contrari, i aquesta setmana n’ha anat plena, de fets que em refermen en aquest pensar: diumenge passat vaig veure el programa Salvados de la Sexta i em vaig indignar moltíssim; dimarts, Rafael Blasco va ser finalment imputat pel frau de la cooperació, però no va dimitir com a diputat, i no em va fer gens de gràcia. Finalment, l’indigent intel·lectual de Wert i la casposa delegada del govern a Madrid van tornar a dir de les seues dimarts i dimecres, i era el que em faltava ja.

Però comencem pel principi. L’últim programa de Salvados es deia la defensa tenia un precio i vam descobrir quin era. Évole, genial com sempre, després de posar al límit i deixar en evidència un representant d’armament que no sabia per on eixir ni com justificar-se, entrevistà l’exministre Eduardo Serra, curiós personatge que –recordem-ho– fou subsecretari en governs de la UCD i el PSOE, i arribà per fi a ministre amb el PP d’Aznar. Entre les perles que va arribar a soltar el prohom, tot convençut, la que més tocava la moral fou la defensa es prioritaria para un país, mucho más que la sanidad y la educación.

Passat el xoc inicial, la barbaritat prenia tota la dimensió que realment té: es pretén que tornem al passat, i a marxes forçades. La crisi n’és la gran excusa –la gran estafa, que deia la setmana passada la valenta Mònica Oltra–, tornem a una època negra en la qual qui no tenia diners no estudiava, i s’aconseguia així que la població, inculta i adotzenada, no li protestara al senyoret de torn, que abusava així més gustós de tothom. Sols els rics, els elegits, els “bons” tindran accés a les elits que ens (des)governaran, com antany, i això ja li va bé al poder, el real i el fàctic. És el món que aguarda la gent que es conformarà. Jo, no ho pense fer.

Després tenim a Blasco, diputat, exconseller amb el PSOE valencià i amb el PP, provinent del FRAP –per a què us adoneu de l’evolució estomacal de l’individu– i membre d’una rellevant família, pròpia i política, de vividors –supervivents– de l’erari públic, que dimarts es veié forçat a dimitir com a portaveu dels populars a les Corts, que no de diputat –així continua sent aforat– degut a la seua imputació en el “cas de la cooperació”. Està acusat de formar part d’una trama que va desviar milions d’euros, destinats al tercer món, per a comprar pisos a amics, familiars i coneguts en València. Una vergonya, a més d’una indecència.

Després no volen manifestacions al carrer, denúncia nítida d’aquests estafadors i gàngsters –sempre presumptament, clar: cal guardar les formes– davant l’opinió pública. Després no volen que el poble parle, fart de fer sacrificis mentre ells, les elits –els fills de les quals són els únics que podran estudiar el dia de demà, recordem-ho– mantenen intactes els seus privilegis. I quan dic que no volen, és cert: la delegada del govern a Madrid deixà caure que el PP pretén retallar el dret de manifestació amb l’excusa d’una violència que sovint ells mateixos provoquen. És el món que aguarda la gent que es conformarà. Jo, no ho pense fer.

I faltava per aparèixer en escena aquest indigent intel·lectual que fa de ministre d’educació, que s’ha despenjat amb provocacions com que las escuelas catalanas fomentan el independentismo (sic) o encara més, que vol subvencionar escoles catalanes i balears –de València no diu res, com ací ja s’ho han carregat tot al coll, no cal– per a què escolaritzen exclusivament en castellà els xiquets. Això, clar, no és fomentar guetos, no és manipular la gent. El ministre obvia que, als territoris que tenim llengua pròpia, els alumnes acaben l’escolarització amb més nivell de castellà que a la resta d’Espanya. Però això no interessa dir-ho.

Aquest ministre amb cara de vampir representa el centralisme centrifugador actual, el nacionalisme espanyol –bisbes inclosos– que pensa que s’ha anat massa lluny, que cal tornar al passat… en tot. Són els de la visió d’una España, unidad de destino en lo universal, que no toleren la diferència, la diversitat, que ningú els plante cara, els que durant tota la vida, especialment durant èpoques dictatorials, han imposat a sang i foc –manipulant, ells sí, a l’escola– la seua visió única i indiscutible de la realitat, que ens han estacat sense vaselina. En els temes anteriors no ho he fet i en aquest, menys encara: jo no em conforme.

El cas de “Gostí” el Moreno amb què obria l’article és d’un conformisme simpàtic, digne de la saviesa popular dels nostres pobles, propi del que pensa que val més perdre que més perdre. És lògic i es pot entendre. Altra mena de conformisme, el que ens ocupa, el fet de tancar els ulls davant la realitat, el fet de no plantar cara als causants verdaders de la crisi, el fet no moure un dit per rebel·lar-se contra difamacions i menyspreus, no seria només estèril, sinó també –i principalment– un greu error estratègic que podríem pagar ben car en el futur. A favor de la rebel·lió ciutadana, pacífica però efectiva. Contra el conformisme!

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Castelldefels, 6 d’octubre de 2012

2 Comentarios

  1. Jo no vaig coneixer a Gostí el Moreno però se un fum d’anècdotes com la de «Kennèdy»:Xeeee,han mort a Kennèdy,pareix que l’han errat… O quan feia d’home bó acompanyant als xiquets a València al conservatòri però ell es quedava a «ca les….» Ei,el julivert…ja la tenim!!!
    Però el millor de Gostí potser que fora
    en la gracia i l’orgull que passetjava la nostra bandera,la del nostre Ateneu.Bon PIRRI en glòria estiga.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here