Des de «L’Exili»: Tardor, adorable tardor /Ferran Sanz

M’encanta la tardor. És, des de sempre, la meua estació preferida, malgrat l’opinió de qui la troba trista per ser preludi d’un hivern que sempre porta aparellat menys sol i temperatures cada vegada més baixes. M’agrada el fet d’anar cap al fred –no tant el fred en si, per bé que ja sabem que ací no en fa tant com a d’altres latituds–, disfrute del color i l’olor que tenen els mesos d’octubre i novembre, quan veure caure –i xafar, quan vas passejant pels carrers entapissats d’elles– les vistoses fulles dels arbres i contemplar com les mena, lleugeres, el vent d’ací cap allà són un goig per als sentits…

Enguany passe la meua primera tardor com a resident a Castelldefels –vaig habituant-me, després de tres anys a Calafell– i, pel que vaig veient ja, estic convençut que no em decebrà l’experiència. Perquè aquesta estació té més plaers afegits: la pluja de tardor no és una pluja qualsevol, dóna més gust que cap altra veure-la –quan és generosa– i sentir-la –sobretot quan és més fina– encara que, parlant de precipitacions, això de vegades no és positiu del tot, ja que és en aquests mesos de l’any quan patim més pluges torrencials. Els valencians prou ho sabem: al meu país, la pluja no sap ploure, que deia Raimon, i amb raó!

Les pitjors experiències han estat entre finals de setembre i octubre, però siga com siga no s’odia el sol perquè crema, se l’estima perquè escalfa, i seria poc elegant i gens intel·ligent de culpar-ne una estació tan simpàtica com la tardor, veritat? En tot cas jo no ho faré, no m’hi veuria amb cor. La tardor també és el 9 d’octubre, el dia nacional dels valencians, és a la tardor quan comença la temporada teatral, és a la tardor quan es pot dormir per les nits, lliures dels molests xupla-sangs que fan l’estiu tan molest –octubre finit, mor la mosca i el mosquit–, amb una flassadeta que et permet dormir més de gust i somiar més bellament…

Tardor és també els primers jerseis de llana dolça, el saborós pastís d’octubre –fet de pasta de milfulles i fruites de temporada– que ma mare fa boníssim –mamà, ja saps!–; és a la tardor quan la lectura esdevé una experiència més transcendent, quan la literatura és més literatura i la poesia és més poesia. I amb un poema vull tancar avui aquest breu escrit, una de les darreres composicions de Màrius Torres, l’immens poeta lleidatà mort a trenta-dos anys, després de llarga malaltia, que sempre és un plaer llegir, assaborir, fruir…

Ací teniu un fragment de Tardor:

Els cels més purs de l’any són els que fan
els capaltards de l’autumne.

Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:
palmes, oliveres, cedres.

El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.

No em direu que la tardor –la que reflecteix el poema, la que tenim davant nostre– no és adorable… Jo no la canvie, doncs, per cap altra estació. Gaudim-la, és el millor servei que li podem fer… Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Castelldefels, 1 d’octubre de 2012