El zel, l’interés ardent i actiu, i la cura eficaç en favor del nostre idioma, fa que certes cartes de menú semblen, de vegades, dures d’entendre. Passava això als amics i amigues que compartíem taula el proppassat Concurs de Paella Valenciana. Abans dels entrants, s’assenyalava una degustació: cruixent de marisc, festuc i sèsam. Totcristo em va dir: “què és això del festuc?”. “En valencià, pistatxo, senzillament”, vaig respondre.
I és que la mateixa validesa i correcció idiomàtica tenen els dos noms, festuc i pistatxo. Així ho assenyala Coromines, Alcover, Fabra i altres. Ambdós tenen un mateix origen etimològic, però han seguit camins diversos fins a arribar a la nostra llengua. L’original és el mot grec “pistaké”, i d’ell “pistákion”, que deriva en l’antic iranià pahlavi “pistag”.
Aquest “pistag” va donar, per una banda, l’àrab hispà “al-fústaq”, derivat de l’àrab clàssic “fústuq”, d’on prové des del s. XIII el català “festuc”, i des del s. XVIII el valencià “fistic”; i, per l’altra, l’italià “pistacchio”, d’on prové el francès “pistache” i d’aquest, des del s. XIX al nostre territori, “pistatxo”.
En la dominació musulmana, l’arbre del pistatxer ja es conreava. I per desconèixer els conqueridors cristians la necessitat de conservar peus mascles, que no portaven fruit, i per això van ser arrencats, es va perdre el conreu, fins a recuperar-se des de 1929 ençà. El fruit, comestible, de corfa dura color beige, que s’obri i romp de forma abrupta, i pell malvàcia, en forma de drupa ovoide, té una sola llavor de sabor a trementina.
El festuc –fistic, l’anomena Cavanilles a les seues “Observaciones” (II, 328)–, bistratxo, o pistatxo (Pistacia vera), en castellà “alfóncigo”, és fruit d’un arbre desèrtic, xicotet, caducifoli, amb fulles compostes i pinnades, originari de l’Àsia occidental. És arbre dioic, és a dir, que hi ha plantes mascles i femelles independents. Les seues flors no tenen pètals, són unisexuals i en panícula.
És arbre de creixement i fructificació lenta. El pistatxo es menja sencer, cru, o torrat i salat. S’usa per a fer gelats, dolços, amanides, púdings, cremes batudes, o en carns fredes com la mortadel·la. El pistatxo redueix el colesterol i el risc de contraure cardiopatia.
Com fa bon temps, hui farem GELAT DE PISTATXO. Necessitem mig litre de llet, una baina de vainilla, 150 gr de pistatxos, 125 gr de sucre, els rovells de quatre ous, i 50 gr d’ametlles. Escalfem la llet, guardant un parell de cullerades, junt amb la vainilla. Quan alce el bull ho retirem. Posem els rovells d’ou en un recipient junt amb el sucre, del qual en guardem un parell de cullerades.
Amb la batedora, fem una crema ben quallada. Piquem els pistatxos en morter, i posem la reserva de llet i sucre i les ametlles, i ho piquem tot junt. Posem la picada de pistatxos junt amb la crema que tenim a punt. Ho remenem ben remenat i ho posem al congelador, al voltant d’una hora, passada la qual ho servirem al nostre gust. Profit!
