Un conte per a pensar: La campiona silenciosa /Enric Ramiro

1
484

29. LA CAMPIONA SILENCIOSA
enricramiro@hotmail.com
Als meus exalumnes de Montroi

Hi havia una vegada un poble al mig de la serra que es caracteritzava per les bones vistes, el bon menjar i la bona beguda. Aquest poble es deia Torís. Allí va nàixer una xiqueta amb poc de pes però que amb el pas de temps aniria guanyant en saviesa, encant… i geni.
El ben cert del cas és que Amanda es va fer major i va decidir, ni més ni menys, que fer-se Samurai.

Com no va trobar un bon mestre al poble, ni a Polinyà de Xúquer ni a Senyera ni a Real, es va decidir anar-se’n a Naha, capital d’Okinawa, una de les majors illes de les Ryukyu pertanyents actualment al Japó, però que ha sigut independent fins el segle XIX, i que per cert està prou lluny del nostre país.

Va arribar quan tenia vint-i-tres anys, trobà un bon mestre que li ensenyara i amb el pas del temps es va convertir en una guerrera immillorable i admirada per tots o per quasi tots. Ja sabem que quan algú destaca sempre hi ha qui vol tallar-li el cap, especialment ací però també a l’estranger. La qüestió és que quan tenia vuitanta-tres anys i era coneguda com la millor de tot el Japó, es va presentar al poble un jove guerrer que la va desafiar.

Amanda no sabia què fer però al final la velleta acceptà el combat. Pot ser perquè no tenia més remei, perquè li encantaven els reptes o perquè sabia el seu secret: el jove guerrer feia enutjar a l’adversari perquè es posara nerviós i aleshores li guanyava.

La notícia de l’històric combat corregué com la pólvora i vingué gent de tots els indrets de l’Orient i de l’Occident, i un autobús de Torís. Arribat el dia, el jove guerrer començà la lluita insultant la velleta de totes les maneres possibles i amb tots els idiomes perquè sabia que era de la Ribera. Però per molt que li deia, Amanda no s’immutava i d’un colp exacte en el moment exacte el va tirar a terra.

El jove Samurai, avergonyit i tremolós abandonà el camp de batalla entre crits d’alegria i aplaudiments de la colla riberenca i dels d’Okinawa. Aleshores, una multitud va rodejar Amanda, la qual pronuncià un minidiscurs d’agraïment. Aleshores un dels seus alumnes, li va preguntar:
– Però, com és que no t’has enutjat? Com és que no has reaccionat abans? Per què no l’has destrossat? . I la torisana contestà:
– Si algú ve amb un regal que no és per a tu, i tu no l’acceptes. De qui és el regal?
– Doncs està clar. El regal es de qui l’ha portat perquè no és per a tu i, a més, tu no l’has acceptat.

A sovint ens enfadem per certes coses que ens diuen. Però si són mentida, no ens haurien d’afectar. Pensem que no són regals per a nosaltres i a més no els acceptem. D’eixa forma guanyarem molt i fàcilment en tranquil·litat. No fem cas a allò que no siga veritat.

(Inspirat en Cuentos para pensar en http://www.todohistorietas.com.ar/cuentosparapensar-htm, amb el títol El Samurai.

Enric Ramiro

1 Comentario

  1. Sense llevar-li la raó a Enric, vull afegir que davant d’una mentida, si no fem cas i no ens enfadem és com si estiguérem aprovant el que ens diuen. I si ens afecta és per temor a que la mentida s’acabe consolidant com a veritat. Almenys, hi ha que dir, tranquil·lament i sense insistir massa, que això o allò és mentida.
    Pitjor és malinterpretar les bones actituds i l’atzar. Com diu el mateix Enric, «els ulls són molt fàcils d’enganyar». I açò sí que és per a enfadar-se. Com suportar el desassossec de no poder justificar-se? com? eh? com?…

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here