Recuperar ideològicament l’Estat de Benestar /Leonardo Giménez (Exalcalde d’Antella-PSPV)

La desesperançadora crisi actual no s’haguera donat en les dècades dels 50 als 80 del segle passat. N’hi hagué, de crisis, però es temperaven pels pilars, instruments i recursos de l’estat de benestar: seguretat social, educació universalitzada, subsidis, sistemes de prevenció,sanitat pública, etc. I hi havia un pilar central immaterial, que era el consens i el “contracte social”, imposat per una situació determinada i per la capacitat de pressió i poder dels sindicats, els partits progressistes i els d’inspiració humanista cristiana. I la concessió quasi permanent d’unes burgesies més o menys civilitzades (a Europa, sobretot), que entenien que els avanços tecnològics i científics havien d’anar acompanyats de progressos socials, de llibertat i de justícia social.

Però, sobretot, aleshores hi havia una cosa que feia por, causava respecte o mantenia l’esperança d’un món igualitari, segons es vera des de la burgesia, la classe mitjana, la religió o des de diferents sectors de la classe treballadora: era l’existència (i la demonització i/o idealització) del bloc comunista i el “perill” revolucionari.

Ja se sap que la por guarda la vinya i, per això, el temor a la revolució social i la mateixa presència dels règims comunistes, amb la guerra freda pel mig, activaren al màxim, gradualment, els mecanismes que donaren lloc al dit estat de benestar, en evitació de “mals majors”, com les malament dites dictadures del proletariat i/o els processos revolucionaris.

Però esdevingué l’emblemàtica caiguda del Mur de Berlín i la caiguda dels règims comunistes; i el neolliberalisme proclamà el final de les ideologies i esdevingué la desconscienciació política de classe. La revolució conservadora, l’era Reagan/Thatcher i la complicitat d’una part de la socialdemocràcia, amb el llagoter Blair de còmplice-col·laborador necessari, feren el seu paper de desmuntatge ideològic dels pilars d’eixe estat de benestar, el desprestigi de “lo públic”, l’exaltatació de “lo privat” i el buidatge dels continguts de tots els instruments imposadors del consens, que tenia la classe treballadora.. I aparegué la globalització, que només és de lliure circulació de capitals i de comerç, però no de drets laborals ni humans, amb el que això significa de desequilibri. I la conseqüència ha sigut el poder il·limitat dels mercats, que ha conduït a la pràctica supressió de les sobiranies populars i nacionals. Ara no governen els governants democràticament elegits, sinó que manen, incomprensiblement, els mercats i el poder purament dinerari, més que mai. I el model és la Xina i els països on treballen 16 hores al dia, sense cap dret laboral ni social, mentre es nodrixen fortunes d’escàndol, algunes dels nostres territoris, com les de l’amo de Zara i altres.

Però eixa via de retrocés respecte dels nostres valors democràtics i socials tindrà parada i tornada si ens rearmem ideològicament i recuperem els instruments polítics i socials que teníem, ara en vies d’extinció gradual, i, sobretot, si recobrem la capacitat d’intimidació, políticament, en la societat i en el carrer.

Leonardo Giménez.
Exalcalde d’Antella, PSPV-PSOE