¡Cullera, mon amour! /Opinió: Xavier Cantera

0
594

Les sensacions sobre Cullera,  en aquest estiu, les he imaginat en forma d’un drama en tres actes i un epíleg inacabat.

En el primer acte, s’alça el teló i apareix un grup de jóvens enamorats mirant al mar i cantant, amb la força del romanticisme parisenc: “Cullera, mon amour”. L’escena representa un temps en el qual la classe mitjana de la comarca de la Ribera del Xùquer es va enamorar de Cullera, sobretot, de la seua badia i la va triar com a lloc on construir tots els signes d’un major  nivell de vida per a les seues famílies, conquistats amb el treball en l’agricultura, la industrialització de la nostra economia comarcal, amb l’arribada del turisme i, sobretot, amb la força imparable de la inversió immobiliària. Tots van posar els seus ulls en les qualitats d’aquesta costa i van sospirar de pertànyer a eixa classe  social que adquiria la seua segona vivenda en un dels paratges més bells de la costa llevantina: “Cullera, mon amour”. Durant molts anys, Cullera ha sigut com una “deessa mitològica” que, expulsada de l’Olimp de l’economia sostenible, ha satisfet tots els desitjos desordenats dels seus amants.

En el segon acte, s’alça el teló i sobre el paisatge de la Vega, tot verd, paralitzat per l’explosió de la bambolla immobiliària que, com un gran virus informàtic, ha destruït tots els edificis virtuals planejats, un grup de propietaris agrícoles, amb tristos records de Hiroshima, canten també el seu himne: “Cullera, mon amour”. L’estafa econòmica ha deixat els restaurants buits en un 40% més que l’anypassat, la mitat dels cambrers no han sigut contractats, els edificis estan esguitats de cartells “es ven” i la “deessa” ha sigut abandonada per un dels seus amants preferits, el turisme nacional. La classe mitjana de tota la vida continua transitant pel seu passeig mentres mira de reüll les botigues i els restaurants, consumix gelats i regateja amb els venedors del mercat ambulant.

En el tercer acte, s’alça el teló i  dos turistes pugen al Castell de Cullera, edificat sobre la “Muntanya de les Raboses” i des d’allí,  admiren com la Vega  ha vençut, de moment, al Manhattan. Els dos parisencs somriuen irònicament mentres les seues mirades revolegen sobre les teulades del poble antic. Ja a l’interior del Castell, rememoren una nova batalla guanyada contra els pirates, de la banca. Des de la talaia, descobrixen la franja blava mediterrània que guarnix els innumerables i irregulars edificis de la costa. Entrant al Santuari, els dos sospiren al mateix temps: “Cullera, bé mereix una missa” si vol continuar sent la “deessa” del Mediterrani i preguen perquè el sacrifici anti ecològic aplicat ja sobre ella, siga prou per  satisfer els desitjos insaciables dels especuladors i  no destruïsquen el que encara queda de la joventut de la “deessa de la badia”.

Epíleg. S’alça el teló i en la Sala sense Armes del Castell, es reunixen els representants de tots els estaments i organitzacions de la Ciutat. Tanquen les portes i es comprometen a no eixir d’allí fins no tindre un projecte de futur, consensuat i sostenible de Cullera… per a quan hi haja crèdit.

Xavier Cantera

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here