«Qué se jodan» /Opinió: Paco Gimeno (Compromís per Alzira)

0
485

Fa uns dies, la Diputada Andrea Fabra, del PP es despatxava a gust amb un estrident “que se jodan”, mentre el seu cap de files i President del Govern anunciava una sèrie de mesures duríssimes contra els ciutadans de l’estat. El fet que ho fera a més, mentre s’anunciaven retallades a les prestacions per desocupació va fer, si més no, més menyspreable encara l’exabrupte.

Hom podria pensar que es tracta d’un cas aïllat. Un insult proferit per una Diputada en un moment de calentor, però què en cap cas respon al sentiment general de ses Senyories, preocupades com estan per resoldre els moltíssims problemes pels que travessa el país.

La realitat però es una altra: Fabra només va expressar d’una manera escatològica el que realment pensen els nostres governants sobre el conjunt dels treballadors, siguen aquests aturats, amb feina, funcionaris, etc. De fet, només cal redreçar-se a declaracions anteriors, proferides per destacats dirigents del PP, respecte tots aquests col·lectius.

Només uns minuts abans del minut de glòria de la Fabra, el President del Govern presentava la proposta de retallada de les prestacions per desocupació com un “incentiu” per la recerca de treball. Açò és, els aturats no tenen cap al·licient en retornar a la feina mentre cobren una prestació. Aquesta manera de pensar no és nova, i forma part del nucli de pensament neoliberal. Solament cal donar un cop d’ull als manuals d’economia de l’Escola de Chicago per trobar afirmacions com aquestes. Les prestacions i els subsidis per desocupació solament serveixen, segons aquests “intel·lectuals”, per incitar els treballadors a l’oci i l’apatia, en descobrir que es pot viure sense treballar, a expenses de l’estat. A més, les prestacions, sempre segons aquest corrent de pensament, presionen a l’alça els salaris i impedeixen cap política de flexibilitat.

José Maria Aznar, publicava l’any 2009 en la FAES, la fundació de recerca d’idees del PP, un document amb propostes per la eixida de la crisi, on ja proposava la disminució de les prestacions per desocupació (i criticava el recentment aprovat subsidi dels 425 euros mensuals per desocupats sense cap altra prestació) i presentava aquestes propostes com “mesures per incentivar la recerca activa de treball”. Aquest mateix any, el FMI i la CEOE afirmaven que a Espanya els salaris eren massa elevats, i que s’havien de rebaixar per frenar el creixement de la desocupació. O el que és el mateix: la culpa de l’augment de la desocupació la tenen els treballadors en actiu, que són un tall d’insolidaris que guanyen massa diners. I tot això en un país que l’any 2008 mantenia un salari mitjà molt per sota de la mitjana europea, i solament per damunt dels salaris de Portugal, Hongria, Eslovàquia, Romania i Bulgària.

La Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, criticava també els subsidis agraris del PER, acusant el govern d’aleshores de compra de voluntats electorals a Andalusia i Extremadura.

En el fons, tot açò forma part d’una estratègia per dividir els treballadors i enfrontar-nos entre nosaltres, mentre ells poden retallar a gust i prendre totes les seues mesures antisocials amb una oposició fragmentada i una classe obrera dividida. Els funcionaris son uns malfeiners i uns privilegiats; els aturats uns aprofitats, que sagnen les arques de l’estat mentre treballen en negre; els que tenen un contracte uns insolidaris en no acceptar rebaixes salarials o modificacions en les seues condicions de treball que ajudarien a crear ocupació; els miners uns altres insolidaris violents, que demanen subvencions per el seu sector deficitari a costa d’un país que pateix un greu problema de deute públic; els artistes, escriptors, el món de la cultura en general, exactament el mateix, els sindicalistes uns altres malfeiners i aprofitats….. Els dependents…. d’aquests millor no dic res que la falta d’humanitat que mostra aquest govern en aquest tema clama al cel! Prompte trobaran arguments semblants per reduir ajudes als agricultors, pensionistes….. no se’n salvarà ningú. Això sí, estarem tirant-nos pedrades uns col·lectius front als altres.

Només ens queda una: Actuar tots els treballadors i treballadores com un sol cos. Sempre, i hi ha exemples de sobra en la nostra història, la força dels oprimits ha estat la unió front el dèspota. Solament si som capaços d’entendre que aturats, funcionaris, personal laboral, autònoms, treballadors amb contracte eventual o indefinit, etc; som una sola cosa, podrem enfrontar amb garanties els temps durs que se’ns venen al damunt. Que se jodan sí, però que se’n fotin ells: paràsits, banquers i lladres de qualsevol mena. No és una crisi, és una estafa.

Paco Gimeno-Compromís per Alzira

Alzira, 31 de juliol de 2012

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here