A l’estiu, ignore perquè, retornen antigues llegendes urbanes, mites falsos que, contats mil vegades, passen a ser veritats objectives. Així, diuen en arribar sant Roc –justament eixe dia 16 d’agost va morir ara fa trenta-cinc anys– que el rei del rock Elvis Presley encara viu, amagat en una illa deserta.
També sol reviure’s un altre mite estiuenc, el qual van retransmetre totes les televisions del món, ara pel mes de juliol, del 1969: l’arribada a la lluna de la missió Apol·lo 11. Molts, però, encara estan convençuts que tot fou un muntatge, que l’home mai no va trepitjar la lluna.
Hi ha altres llegendes, com que les clavegueres de Nova York estan poblades de cocodrils, o que els extraterrestres van ser els constructors de les piràmides d’Egipte. Aquestes boles i altres, fruit del boca a boca, o “friend of a friend tales”, com diria la meua amiga Glenda –de Maynooth al barri Russafa–, exemplifiquen les llegendes urbanes que circulen i que algú planteja com a veritats absolutes.
Aquestes veritats indemostrables s’asseguren tant en el temps, que algú acaba creient-s’ho. Són històries sense autor, sense origen ni fi, perquè estan obertes sempre a aportacions. I encara que d’entrada pot deixar-se clara la falsedat de tot, també pot apuntar-se que, en la majoria dels casos, és impossible saber si és veritat o no.
Si per a uns el rei del rock està viu, per a altres l’exbeatle Paul McCartney és mort i als escenaris hi puja un doble. Un doble, també, diuen que tenen el Papa i Obama. I si parlem de morts, és cèlebre la congelació post mortem de Walt Disney.
El sector alimentari té els seus propis mites. La Coca-cola, asseguren, serveix per desembussar canonades: ma mare està convençuda. Molts llancen dubtes sobre l’origen de la matèria primera càrnia dels restaurants xinesos, o de les hamburgueses als llocs de menjar ràpid. Diuen, pel que fa al cas, que no s’hi veuen tants gats com abans pel carrer.
No a terra sinó a l’aire, és on va passar un dels capítols més originals de l’imaginari popular: l’esclat en ple vol d’un implant mamari d’Ana Obregón, plaf!, i l’interior del fuselatge ple de polímers trossejats. La capacitat humana d’inventar històries, alimentar mites i consolidar-los, és immensa. Vaja, que aquest estiu de crisi igual és un miratge, una llegenda urbana mal contada per Guindos i Montoro, i no ho sabem.
Xavier Campillo
