Un conte per a pensar: Quant et vull! /Enric Ramiro

1
400

23. QUANT QUE ET VULL!

enricramiro@hotmail.com
A Paco Muñoz i Pepa

Montroi és un poble molt bonic, amb la seua torre, les dues bandes de música, la tranquil·litat dels seus carrers, la fàbrica i botigues de mel, l’església, el seu riu Magre i tantes altres coses! I allí vivia fa molts anys una princesa a dalt de la lloma sobre la que es divisava la subcomarca
dels Alcalans.

La xica tenia molt de caràcter, pot ser com a precursora actual, i discutia molt amb els seus pares sobre el casament. Ella tenia ganes d’aventura i no li abellia gens ni miqueta haver de compartir la resta de la seua vida amb un mascle que havia de ser noble.
Després de mesos de crits i enfrontaments, a la fi va cedir amb una condició: que podria ser qualsevol home de la Ribera i inclús de l’estranger que passara una prova. El repte consistia que el candidat suportara estar 365 dies seguits als murs de la torre. Aquell que ho suportara, si algú
ho feia, es casaria amb ella.

Immediatament que es va fer el ban, arribaren homes de tota la contrada i de més lluny amb el propòsit d’aconseguir la seua mà, riqueses o poder, mai se sabrà. Però el dia assenyalat es posaren tots al voltant del mur.

Tanmateix, la bona voluntat és una i la realitat és molt dura. Passaren els primers mesos i quedaren reduïts a la meitat, i així progressivament fins arribar a desembre. La princesa baixava de tant en tant disfressada de diverses formes i els oferia d’amagat menjar i beguda, i sempre es
fixava en un jove de cabells rulls, ben templat i ulls verds.

L’últim dia de l’any tan sols quedava un jove. La princesa l’observà des de dalt del merlet i el seu cor va tremolar: era aquell que sempre havia desitjat. Orgullosa i satisfeta li va dir a son pare:
– He tingut molta sort perquè l’únic que queda és aquell que sempre he volgut. I li ho va contar també al seu amor, amb pèls i senyals del que havia patit pensant en ell durant tant de temps.

Tanmateix, la nit del 31 de desembre, el solitari aspirant va desaparéixer i quan arribà a sa casa, li va dir a sa mare:
– He suportat 365 dies i 364 nits, però quan la princesa m’ha contat que disfressada sempre ha pensat en mi, em vaig adonar que no podia ser la meua dona. Perquè qui no és capaç de llevar un sol instant de patiment a qui ama, no mereix ser amat.

Aquest pensament ens podria servir molt quan discutim feroçment algunes banalitats amb les persones que estimen, ja siguen filles i fills, amigues i amics, familiars, alumnes, companyes i companys i altres. O inclús quan som conscients del mal que els fem i no ens aturem.

(Inspirat en un conte de Jorge Bucay a http://manuelsegura.wordpress.com/2009/11/23/no-va-mas)

Enric Ramiro

1 Comentario

  1. Ai, cabàs! Sembla que la princesa no ha llegit el conte número 9 d’Enric en el que diu: «…la falta de confidencialitat pot destruir les relacions o entrebancar els nostres objectius. Cal ser prudent, dialogant i afectuós però sense contar intimitats.»

    I en l’amor, hi ha maneres de fer mal i maneres de fer mal. Vull dir que encara que les paraules siguen dites de manera dolça, suau i en valencià també fan mal. Fan mal però s’accepta. I a continuar fent castells en l’aire… Qui va dir que el temps tot ho cura? Com alleugerir l’angoixa? Com sentir-nos perdonats quan ja és il·lògic demanar perdó?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here