Llogeta de baix: Nota al marge /Xavier Campillo

0
355

Grups i individus, col·lectius i pobles, necessiten l’autoestima per a viure i reafirmar-se. És valor a conèixer i practicar. Pensadors i escriptors, en el cas valencià, ho recorden periòdicament, com qui manté la torxa encesa en perill d’apagament. Ara fa 50 anys que Fuster va escriure “Nosaltres els valencians”, un llibre de primera referència.

L’assaig fou, entre moltes altres coses, un manual sobre l’autoestima dels valencians, la seua anàlisi urgent i els perquès; va explicar el nostre caràcter, que el tenim, sobre una terra de fronteres, el sentit social –encara que des d’una vessant més agrària, que no industrial o comercial–, i la traça històrica dels valencians davant el seu minotaure particular, l’altiplà castellà.

Ha passat mig segle del “Nosaltres…”. Hem viscut un canvi substanciós, en tots els àmbits. Però els valencians, potser ara més que mai, continuem necessitant recordatoris de la nostra història, visions de futur, i sobretot estímuls poderosos per a la nostra autoestima. En aquest sentit és oportuna tota commemoració de la publicació d’aquell modest llibre.

El nacionalisme, i fins i tot el sobiranisme, ni que siga de façana, viu més desacomplexat que fa cinquanta anys. Els valencians –botiflers i maulets moderns– sabem que som nació: partits, associacions i sindicats, a nivell orgànic de País, parlen de comitès, comissions o juntes “nacionals”. El problema és que fem vore –tots– que no ho sabem, perquè, si admetem que ho sabem, no podríem continuar asseguts al sofà.

Tota autoestima té els seus referents. Un dels nostres, vital, és la llengua, la qual, contra el que molts pensen, viu en estat d’alarma. I això no és culpa d’Espanya sinó dels mateixos valencians. Un exemple: els productes fabricats o distribuïts ací no van etiquetats en valencià perquè els partits polítics valencians no ho volen. Senzillament. El nivell d’hipocresia és immens.

Els valencians anem pel món amb el cos encongit, i això es veu clar quan a les converses quotidianes amb gent de parla no valenciana solem deixar i rendir, d’entrada, la nostra llengua, restant-li categoria i identitat davant de l’altra. En aquest cas cal suggerir, recomanar i prescriure l’autoestima, conjugant amabilitat i contundència, sentit comú i urgència. Perquè, primer, l’autoestima. Primer nosaltres, els valencians.

Xavier Campillo

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here