Un conte per a pensar: La cantimplora nova i la cantimplora vella /Enric Ramiro

1
268

21. LA CANTIMPLORA NOVA I LA CANTIMPLORA VELLA
enricramiro@hotmail.com

Al poble de Manuel

Vicent sempre havia sigut un idealista. S’havia passat mitja vida viatjant pel món i tan sols de tant en tant, retornava al poble de Manuel, on va nàixer ja feia molts anys. S’havia recorregut els cinc continents, però de tots ells el que més li va agradar fou Oceania. Allí va trobar el progrés dels blancs i l’autenticitat dels aborígens.

Un bon dia es va assabentar que feien al seu poble la Trobada de centres d’ensenyament en valencià de la Ribera i va decidir retornar als seus orígens per a no perdre’s un esdeveniment tan important. Així que posà a la seua maleta tots els records d’Austràlia que va poder i després de travessar l’Oceà Índic, gran part del continent africà, mitja península, la Torre d’En Lloris, i inclús l’Ènova, arribà a la plaça de l’Ajuntament que és on va nàixer.

Amb el temps posà un bar i el decorà amb els records del seu país preferit, però tots els diumenges se n’anava a les Salines pel camí del riu i era feliç passejant per la serra que tant li recordava la seua infantesa. I sempre anava carregat amb dues cantimplores, una vella que l’havia acompanyat tota la vida i una de nova que comprà en una fira que havia organitzat el col·lectiu Mitjagalta.

El recipient més antic es passava tot el viatge gotejant, de forma que tan sols podia beure la meitat del líquid que posava, mentre la nova era hermètica i conservava l’aigua fresca en estiu i temperada en hivern. I així un dia rere un altre.

En una d’aquestes repetitives passejades, els planetes es posaren en línia i ocorregué el moment màgic. La cantimplora velleta li va dir:
– Vicent, per què em portes tots els dies amb tu si saps que estic gotejant de forma contínua? No saps que quan vulgues beure el que porte dins, et quedarà la meitat?
I ell li va contestar:
– Quan tornem a casa, vull que mires a terra i veuràs una planta especial a la teua vora.

I així va ser. La cantimplora quedà impressionada per la rastrera de plantes i flors que creixien a la vora del camí. Aleshores, Vicent li va explicar:
– Aquesta planta es diu limònium i tan sols creix per la part on tu passes. Tots els dies les has regades. Si no fores com eres, amb les teues característiques i les teues gotes contínues, no hagueres pogut crear tanta bellesa. Tant de bo que tots fórem cantimplores foradades per a poder obtindre tan bons resultats.

Tots tenim deficiències, encara que alguns ens n’adonem i altres no. L’objectiu no és ser perfectes sinó millorar el camí per aconseguir una millor convivència amb totes i tots. Pot ser molts de nosaltres perdem aigua, però possiblement el món no seria tan meravellós sense els nostres “defectes”.

(Inspirat en http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/otras/anon/india/vasijas.htm. Contes anònim hindú amb el nom de “Cuento
de las dos vasijas)

Enric Ramiro

1 Comentario

  1. La funció de la cantimplora, des de que el món és món, no és altra que la de portar-hi aigua. O dit d’una altra manera, no perdre aigua. I sobre no complir la seua funcíó encara és útil. Així que el que crec que tracta de dir-nos Enric és que si nosaltres no complim la nostra funció, encara podem ser d’utilitat. Molt bé però, a banda d’acudir a les Trobades en valencià, quina és la nostra funció? Ens quedem sense gota d’aigua quan perdem l’esperança?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here