Un conte per a pensar: Un amor a l’oest de les muntanyes /Enric Ramiro

1
424

20. UN AMOR A L’OEST DE LES MUNTANYES
enricramiro@hotmail.com

A Didín Puig

L’actual província de Shanxi a la Xina, que significa més enllà de les muntanyes de l’oest, fou abans l’estat de Jin durant l’època de les primaveres i les tardors (del 722 a. C al 481 a. C). Allí vivia un príncep que després de nombroses batalles anava a ser coronat emperador. Però, però…, li faltava un requisit imprescindible: casar-se.

No li venia molt en gana, però el poder era el poder, i va decidir fer un concurs entre totes les dones del món conegut per a veure quina seria digna de la seua proposta. Malgrat la lentitud de les comunicacions de l’època, la notícia corregué per tots els indrets a lloms dels milers d’emissaris que envià. Un d’ells arribà a Benimodo i esmorzà al bar Musical on contemplà les fotos dels directors de la banda mentre picotejava cacaus i tramussos,olivetes amb salmorra, l’entrepà corresponent i un “carajillo” cremat de rom amb la seua llima, granets de café i un trosset de canella en rama. I després penjà l’avís.

Una jove que es dedicava a netejar cases, va veure el pergamí amb el dibuix del príncep i es va enamorar. Vengué tot el poc que tenia i se n’anà cap a Taiyuan, la capital de Shanxi, junt amb sa mare que no la deixava ni al sol ni a l’ombra per veure si la feia desistir de l’aventura. Tots els dies li deia el mateix raonament per si en sentir-lo més vegades, la feia recapacitar:

– Filla meua, però què vas a fer allí? Totes les xiques més belles i riques del món mundial hi estaran. Lleva’t eixa idea del cap o et tornaràs boja.

I la filla, tots els dies li contestava el mateix perquè tenia molta paciència o seguia el camí del Dharma:
– No, benvolguda mare. Ni estic ni em tornaré boja. L’amor és cec i tan sols vull estar almenys un moment a prop del príncep. Això em farà feliç i és la meua raó de viure.

I així un dia rere de l’altre fins arribar, després de moltes llunes a Taiyuan, a punt d’iniciar-se el concurs. La plaça i carrers dels voltants estaven plens com si anara a passar la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

Isqué el príncep al balcó i els va dir després que es fera un profund silenci d’admiració:
– Vaig a donar a cada una de vosaltres, una llavor. Aquella que em porte la flor més bella d’ací sis mesos, serà escollida per mi com a esposa i futura emperadriu de la Xina.

El temps passa volant i la nostra benimodolina no tenia sort amb la seua llavor perquè del test no eixia res. Passaren els sis mesos i res de res. Però el seu amor era més profund i a l’hora assenyalada es presentà junt amb les altres joves i les seues magnífiques flors.

Al passar el príncep, es fixà en ella i li va dir:
– Tu vas a ser la meua dona. Eres l’única que no m’ha enganyat i ha plantat la llavor estèril que vos vaig donar.

L’autenticitat és un gran valor, tant si vols casar-te com si no. Molt a sovint disfressem fins al límit les situacions, fora de qualsevol norma d’educació, fins convertir els fets o les reaccions en una mostra d’autèntica artificialitat i superficialitat. I així, eixim perdent totes i tots.

(Inspirat en http://www.todohistorietas.com.ar/cuentosparapensar.htm#EPC )

Enric Ramiro

1 Comentario

  1. Amb permís d’Enric, vull suposar que la benimodolina no fou l’única que no va enganyar el príncep. Vull suposar que altres dones, la majoria, es presentaren amb el test, plenet de flors, pensant-se que la llavor havia germinat quan només es tractava de males herbes. I si del test, de la jove de Benimodo, no va eixir res és perquè també tenia la terra erma. Vull suposar també que algunes dones sí van saber reconéixer les flors silvestres i es van quedar a casa a fi d’evitar el ridícul.

    Suposant-ho així, es pot dir que totes tingueren una actitud autèntica?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here