Des de «L’Exili»: La nit de Sant Joan… /Ferran Sanz

4
640

Avui dissabte, quan caurà el sol, començaran les celebracions de l’esperada nit de Sant Joan. Com marca la tradició, és vetlada de revetlla, de la imprescindible coca –salada o dolça, depenent de la zona–, de formular desitjos plausibles –no s’hi val que els polítics que manen recuperen, si és que n’han tingut mai, el trellat–, de banyar-se els peus a la platja, d’una bona gotada d’aigua-llimó –al meu poble la fan boníssima, amb sucre cremat– i, almenys ací dalt –clar, com que no tenen falles, en algun moment els han de tirar– de coets i petards. Siga com siga, és una diada ben especial, seguida amb fruïció per ciutadans de tota edat, malgrat la banalització i la relativització de tot avui dia.

Perquè, contràriament al que podia haver succeït, no ha passat a ser “una cosa més” ni ha minvat l’interès de la gent, especialment del jovent, per ella. En la majoria de llocs no ha perdut gens d’embranzida, sense tindre en compte ciutat d’Alacant, on les “Fogueres” en són la festa major. És una festa des les més participatives que hi ha i alhora molt simbòlica, ja que marca el final d’una etapa –temporada laboral, període escolar, etc.– i en comença una de nova –vacances, relax, un espai per tot allò que només es pot fer quan les obligacions formals decauen– que és esperada amb ànsia. Com totes les festes senyalades, aquesta té un origen i una significació ben especials que convé recordar.

Des d’antic, des de molt abans de l’era cristiana, molts pobles –especialment els mediterranis, però també de nòrdics– han celebrat el solstici d’estiu i amb ell el canvi d’estació. Nosaltres, com a hereus culturals d’aquells primitius pobladors, hem mantingut la tradició convenientment passada –si més no, nominalment– per l’omnipresent Església. El ritual d’encendre fogueres purificadores partia de la creença que les flames allunyaven els mals esperits –“nit de bruixes”, deien els majors fins no fa tant–, que espantaven tots aquells éssers imaginaris que campen a plaer la nit d’avui. Després, es completava i es completa amb els opcionals banyar-se els peus a vora mar i botar la mateixa foguera encesa.

Curiosament, aquesta nit no és, com molts es pensen, la nit més curta de l’any –enguany ha sigut la del 20 de juny, n’hi ha anys que és la del 21– però la data ha quedat fixada el dia 24, tot celebrant-se en la majoria de llocs la nit del 23 al 24, o la del 24 al 25, com per exemple a Alacant. El cas és el mateix: la festa deixa la tentinejant i indecisa primavera enrere i dóna pas a la potent i decidida canícula, i ja sabeu que “a l’estiu tot lo món viu”. Aquesta nit els sentiments estan a flor de pell, la vetllada es presta al joc amorós, amb el fons sonor de la música de les berbenes properes, amb la humitat de la sorra a tocar de pell i l’efecte sedant de la remor de les ones que bressen esporàdics o permanents amants…

No és l’única tradició de la jornada. Aquesta nit també corre pels nostres pobles la flama de la llengua, directament duta des del Canigó, i que simbolitza la germanor cultural dels territoris que parlem la mateixa llengua. Bé, no tots, que ara s’ha despenjat la zona de la Franja, que anà al llit dimarts parlant en català i es despertà dimecres parlant “aragonès oriental”. Coses d’alguns polítics, que es veu que no tenen feina. Ara, poca broma, qualsevol dia ens sorprenen dient-nos que els alzirenys parlen “riberenc central” o els cullerots “xuquerí del sud”. Caldrà estar alerta… Tornant a la flama, a Cullera és la Falla “El Raconet” la que ho mou, i amb molt d’èxit. Un record des d’ací a aquesta entranyable comissió.

Sigueu d’on sigueu, del nord o del sud, esteu avui a vora mar o a l’interior, tireu petards o no, boteu la foguera o no, us renteu els peus a l’aigua o no, veieu esperits i bruixes o no, és una nit per gaudir-la i per fer-la llarga i especial; però també és una nit per ser-ne conscients que el poble que conserva les seues tradicions, que conserva la seua llengua, la nostra, la de tots –li diguen com li diguen els hipòcrites i manifassers de torn–, que conserva la seua cultura, és un poble viu, un poble amb present però sobretot amb futur. I els pobles que saben el que són i saben cap a on van, fins i tot en èpoques incertes com la que vivim, tenen molt guanyat. No ho oblideu, això!

Acabaré amb una traca final. Els valencians, sempre amatents a les dites, els refranys i les expressions més nostrades, i relacionant-ho, com fem sovint, amb la vessant més eròtica quan no directament sexual –som com som i ara ni anem a canviar ni volem tampoc– en tenim algunes directament relacionades a les dates en què estem; una de les millors és aquesta, que parla d’un fruit ben dolç, però que fa referència, com tot valencià sap, a una altra cosa: “Per Sant Joan, bacores; verdes o madures… bacores segures!”. Xiquets, coneixement. Treballeu, però segurs. Divertiu-vos, però amb trellat. Ah, se m’oblidava! Aneu amb compte amb el que desitgeu aquesta nit, que diuen que se sol complir… hehehe

Besets i abraçades. Ah, i agafe vacances, així que ens veiem en passar la calor!! BON ESTIU A TOTS!!!

Ferran Sanz

Calafell, 23 de juny de 2012

4 Comentarios

  1. la verdad es que yo no creo mucho en esto,asi que deseo que ol pase bien el que lo crea, pero que no se haga muchas ilusiones o que se las haga , que se lo pasen bien,besos

  2. ¡Ay Ferran! Si estoy aquí, yo siempre celebro la verbena en casa porque no soporto lospetardos. Cuando los críos eran pequeños, era una de las mejores noches: todos de verbena, padres y niños, pululando por la terraza y el piso, hasta la hora de hacer la brujería.Ayer por la mañana me dio un ataque y me quedé clavada sin poder moverme, con los riñones al jerez. Pero para eso están las amigas: pude llamar y, sin contarte más, por la noche cenamos 2 amigas y yo con la hija de una de ellas y su amiga, y el hijo de otra amiga que está lejos. Los jóvenes se fueron a disfrutar de la noche, no sin antes hacer el embrujo: los 4 elementos, una mini hoguera donde quemamos lo malo y plantamos los buenos deseos de cada uno en las macetas. Como no podía moverme ni para salir a la terraza, lo hicimos dentro. Me duele todo y no me puedo mover, pero las amigas siempre me salvan. ¡Qué afortunada soy, dentro de mi dolor! Te deseo muy felices vacaciones. Un beso.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here