Un conte per a pensar: Ser i semblar no igual /Enric Ramiro

18. SER I SEMBLAR NO ÉS IGUAL.
enricramiro@hotmail.comA Victorià Terol i el CRA Ribera Alta

Tico era una gràcia de persona. Li tenia molt d’amor als animals, però mai es decidia a comprar-ne un perquè li donava llàstima tindre’l tancat al pis. Que feliç seria amb casa de poble amb un pati i un terrat! Però als preus actuals de les vivendes, malgrat la crisi, no s’ho podia permetre ni a Nova York ni a Sant Joanet.

Un malaurat dia se li va morir la dona, i pot ser per la necessitat de companyia o d’estima, es va decidir a comprar-se algun animalet. Anà a la Fira d’Animàlia,on tenien tota mena de bestioles i així poder triar la il·lusió de la seua vida. Féu voltes i més voltes, fins que al final es quedà fix davant una gàbia de lloros molt especials.

Un era de vius colors, estava molt net i cantava extraordinàriament, mentre l’altre era malcarat, estava en un estat llastimós i sempre estava mut. Increïblement, el primer valia deu euros i el segon cinc-cents euros.

Quin dels dos triar? Semblava massa clar, però no es fiava. Segurament hi hauria “gat amagat”. No era normal eixa diferència de preu. El més barat tindria algun defecte i ara que s’havia decidit, tampoc era qüestió d’equivocar-se. Però el més car, se n’eixia del seu pressupost, però era una vegada era una vegada. Per altre costat, no sabia si valia la pena gastar-se tants diners per un capritxet. A més, estava segur que no tardaria algú en comprar el lloro car , mentre el més barat donava pena. I possiblement per eixa raó, hauria de comprar-lo.

Tot era donar-li voltes i més voltes, fins que es va fer l’hora de tancar i com no sabia ja què fer ni com ni on posar-se, es va decidir a parlar amb l’encarregat malgrat la seua timidesa:
– Escolte, quina diferència real hi ha entre els dos lloros?
– Doncs que el més barat canta, balla, puja i baixa la marraixa, i el més car, no. No hi ha cap altra.
– Aleshores, ja ho tinc clar: done’m el més barat
– Impossible, senyor. No puc vendre les dos aus per separat.
– Però… per què?
– És que van juntes.
– I si van juntes, com explica vosté una diferència de preu tan gran? I damunt el més lleig costa infinitament més que el més bonic i, amés no canta. Disculpe’m, però reconega que això no és massa normal, no és lògic. Sembla un cas jurídic o administratiu!

– Ah! No s’equivoque senyor. El lloro que troba lleig és el compositor.

Cal fixar-se en el contingut, no en la forma tan sols. De vegades, l’envàs ens fa equivocar si ens quedem en la superfície i els ulls són molt fàcils d’enganyar. Eixa és la clau de la manipulació actual que aprofita les presses quotidianes i l’excés d’informació per a que prengam decisions ràpides que en moltes ocasions estan ja previstes. Pot ser caldria reivindicar més una vida lenta i una major autenticitat.

(Inspirat en JODOROWSKY, Alejandro (2006). La sabiduría de los cuentos. Barcelona. Obelisco. 7ª edició, p. 170. Història xina)

Enric Ramiro