Llogeta de baix: Déu i ajuda /Xavier Campillo

0
369

Diguem “Déu i ajuda” com expressió natural, i la usem per a indicar la dificultat que comporta de dur a terme un afer, o el molt i dur esforç que exigeix una cosa. I així, diríem que eixir de la crisi/estafa financera, que ofega totcristo, costarà Déu i ajuda. Fins i tot em costarà a mi, que fa uns anys vaig decidir no tindre compte corrent obert en cap entitat bancària, i tot ho cobre i ho pague “cash”, tot, nòmina, mòbil, aigua, llum…

Quan jo era jove –més jove, vull dir–, vaig llegir el Pulitzer de l’any 1940, “El raïm de la ira” de John Steinbeck, feta excel·lent pel·lícula, dirigida per John Ford, i amb Henry Fonda de protagonista. I vaig gaudir-ne. Rellegida aquesta setmana, no hi he percebut sinó amargor i tristor. És el mateix llibre, però jo no sóc ja el mateix. La lectura d’un llibre ens retorna la nostra imatge… Ves quina grandesa, la de la literatura!

Rellegir Steinbeck és evocar l’odissea de milers de llauradors que abandonaren les àrides terres empobrides per les persistents tempestes de pols (dust bowl) que, als anys trenta, s’originaren al centre d’Estats Units. El fenomen climàtic va causar un daltabaix mediambiental, i va perllongar les penúries econòmiques de la Gran Depressió.

En un passatge del llibre, es narra el desnonament d’un granger per ordre del banc. Un monstruós tractor li ho destrossa tot, casa inclosa. L’home es pregunta per què no ha aconseguit un ajornament del deute i la resposta és que els bancs no estan per floretes: són insaciables, perquè mengen beneficis i beuen interessos.

Hui, el temporal de pols és tempesta financera i la sequera és falta de liquiditat. Salvar bancs i caixes ens costarà Déu i ajuda, però no recorde haver vist cap dimissió voluntària –totes han segut forçades i ben remunerades– dels responsables dels fiascos, fraus, malversacions, llatrocinis i estafes. I com sempre, és el treballador, amb acomiadament o congelació salarial, qui paga el pato.

A la novel·la de Steinbeck, el viatge de la família Joad des d’Oklahoma fins a Califòrnia és una peregrinació en la qual s’esvaeix qualsevol somni americà. La ira de Tom Joad és com una tempesta, intensificada pel seu infortuni. Sa mare el reconforta i l’anima a lluitar pel futur millor: “No ens poden esborrar del mapa. Seguirem endavant. Arriben nous temps, diferents”. Jo, pense el mateix. Però ens va a costar Déu i ajuda.

Xavier Campillo

http://www.suheca.com/

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here