Des de Cullera: Bausset, un telegrama i l’ou sense sal… /Ferran Sanz

2
234
El mestre Bausset

Seré breu, avui. Diumenge passat ens deixava, físicament parlant, el gran homenot –no prou reconegut– que ha estat per al poble valencià Josep Lluís Bausset. Tenia 101 anys, una edat dilatada, com el seu activisme en favor del seu país i de la seua llengua, i un exemple de compromís pel que fa a la docència, amb un intens mestratge exercit durant anys en tantes generacions. Doncs no només el president de tots els valencians –que està posant en evidència els que opinaven que era “una altra cosa”– no va anar al sepeli, sinó que a més li va enviar a la família un telegrama de condol… en castellà, segons llegia dimecres. Sensibilitat zero. Nihil novum sub sole, i perdoneu la llatinada.

No som un país normal. Sé que a aquestes altures això està de més dir-ho, però convé que no ho oblidem. A un país normal, el seu president –que ho és de tots, i no només dels que el voten– mostra en directe el condol a la família d’un dels seus referents culturals més destacats, i si per agenda no pot acudir-hi, envia algun dels seus consellers o algú de pes. Doncs no, ho fa tard, per correu… i malament. La família, en un gest d’una suprema dignitat, li l’ha tornat. Bausset hauria fet el mateix. I no per estar redactat en la llengua de Cervantes –no som nosaltres els que en perseguim– sinó perquè no estava escrit en la llengua per la dignificació de la qual lluità el finat al llarg de tota la seua vida.

Bausset ha estat, és i serà sempre un referent per a tots els valencians que no ens resignem a perdre la nostra identitat ni a diluir-nos –perdent un llençol a cada bugada– en un tot superior i impersonal que ens menysté a tota hora. Home intel·ligent, culte i sobretot senzill, destacà per la defensa insubornable de les nostres senyes d’identitat, mantenint viva la flama en temps difícils. Sempre modest, com tot savi, digué no fa massa, davant d’una allau de merescuts homenatges i distincions: “Si un obrer no és mereixedor de cap homenatge per estar cada dia a peu d’obra, si un miner no rep cap reconeixement públic per baixar tots els dies a més de cent metres de profunditat, i si qualsevol treballador no és reconegut per complir el que no és cap altra cosa que la seua obligació, no entenc perquè se’m fan tants reconeixements per fer el que a mi sempre m’ha agradat fer: servir el meu País”.

Enfront de Bausset i del que ha representat per al nostre poble, tenim un president de la Generalitat que no ha tingut encara, tan sols, temps d’aprendre’n la llengua pròpia –ja és el tercer després de Zaplana i Olivas, però a aquest parell millor que ni els esmente, veritat?– i que no està responent a les expectatives que alguns dipositaren en ell, després de la nefasta hègira de “l’honrat” de Camps. A més de tot això, per si no en tinguera prou, Fabra és allò que diem els valencians “un ou sense sal”, perquè de “soso” que és tomba de tos, el pobre. Faria bé de demanar disculpes. No per ser un “soso”, que això no té remei, sinó per l’afer del telegrama. Ara, deixem-ho estar, que ho faria en castellà… Capaç és!

Com havien d’anar Fabra i els seus sequaços al soterrar de valencià tan digne i assaonat si els que ens desgovernen estan més preocupats, per un costat, en veure com paren el temporal d’imputacions per casos de corrupcions i gangsterismes diversos, i per altre costat en desmantellar, com a alumnes avantatjats de D. Mariano, la sanitat i l’educació? Com havien de fer el telegrama en la nostra llengua si ni la saben i cada vegada ho posen més i més difícil als nostres xiquets per a què l’estudien i aprenguen en ella com a vehicular? Com havien de fer les coses bé si demostren cada dia que donen fum en compte de donar llum? Quan València desperte els enviarà allà al blau de la mar a tots…

“Per sort o per desgràcia, sóc un home de principis que no deixaré d’estimar-me la llengua i el meu poble fins que el Nostre Senyor em lleve l’alè” deia fa poc el mestre Bausset. Model i espill, sempre, el seu exemple militant ens dóna i ens donarà forces per no defallir. Queda tant per fer!

Besets i abraçades. Fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Cullera, 9 de juny de 2012

2 Comentarios

  1. Volgut Ferran he llegit aquesta columna i me emocionat, espere que algún dia els valencians governem aquest país i no estos «españolitos» que li tenen menjat el cap a la majoria dels borregets que no tenen pasteta al cap. Un abraç

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here