Cuina Suecana: La xufa /Per Sangonereta

1
789

Una cançoneta popular ho assenyala: “A Alboraia, mare meua, / me’n tinc que anar a casar, / que em paguen la dot en xufes / i tindré què rosegar”. I és que la xufa o xufla (Cyperus esculentus), en castellà “juncia avellanada”, a més d’usar-se per fer un tipus d’orxata, pot prendre’s crua, una vegada s’ha assecat, i també s’utilitza com esquer per atraure diverses preses de caça, i, darrerament, per produir biodiésel.

La xufa és el tubercle comestible de la xufera, planta herbàcia, vivaç, que arriba als 45 cm d’alt. La xufera requereix de sòls sorrencs i un clima temperat. La seua sembra es fa entre abril i maig, sent irrigades setmanalment fins a la seua recol·lecció, pels mesos de novembre i desembre. Les seues flors, de grandària irregular, són verdoses o groguenques i naixen de tiges acabades en espiguetes.

Ja recol·lectades, les xufes són rentades i assecades, per a conservar-les fins a la seua venda. El cultiu de la xufa en l’Horta Nord està protegit amb denominació d’origen des de 1995. En medicina, s’usa la llet de xufes des de 1812, amb el metge valencià Alcázar, com astringent, carminatiu, diürètic, tònic, sudorífic i estomacal, sent bona per a alleujar còlics, hidropesia, vertígens, atordiments, i úlceres de boca i genives.

Les varietats més conegudes de xufa són la xufa llargueta (allargada) i la xufa ametlla (rodona), i a nivell botànic tenim la silvestre (C. esculentum) amarga i menuda, i la conreada (C. sativa) grossa i dolça. Al País Valencià va ser introduïda pels àrabs en el segle VIÍ, i la forma més popular en l’actualitat d’usar els tubercles de la xufera és fent orxata, que conté exclusivament xufa, sucre i aigua (tres litres per quilo de xufa).

El nom d’orxata prové, per conducte mossàrab, de “ordiata”, o “feta d’ordi”, del llatí “hordeum”, ja que abans de fer-se l’orxata de xufes es feia d’ordi, i també d’ametlles, avellanes o arròs. Hi ha una antiga llegenda popular, sense validesa etimològica, on el mot “orxata” provindria de quan Jaume I entrà a València, i una dama li donà a tastar un got d’orxata. En Jaume I, sorprès, va dir: “Açò és or, xata!”, d’on derivà “orxata”.

L’orxata pot presentar-se de tres formes: líquida, granissada o congelada. Siga com siga, hui farem ARRÒS DOLÇ, una antiga recepta suecana, tan oblidada ara com moltes altres. Per a quatre necessitem: un litre d’orxata de xufes, 60 gr d’arròs varietat Bomba, 50 gr de sucre bru de canya, una branqueta de vainilla, quatre corfes de llima, una cullerada de mel, dos branquetes de canyella, i menta.

Posem l’orxata en una cassola amb els trossets de corfa de llima, la canyella i la mel. Quan comence a bullir, afegim l’arròs. Deixem bullir de nou, baixem el foc i cuinem durant mitja hora. Afegim sucre i vainilla, i cuinem mitja hora més. Removem, de tant en tant. Deixar temperar i introduir-ho en el frigorífic. Servim l’arròs dolç en un bol, acompanyat d’unes galetes, o rosquilletes, o coca d’ametlló. Decorem amb fulles de menta. Profit!

http://www.suheca.com/

1 Comentario

  1. Interessantíssima!! Sempre havia pensat que l’orxata gelificava al bollir-la. Ho provarem. La única pega al post és la foto, diria que són xufes forànies. Salut!!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here