Des de «L’Exili»: Xee, que boooo… /Ferran Sanz

Tothom tranquil. Aquest dissabte no vos parlaré ni de política, ni de Bankia, ni de l’atur, ni de la més que probable i futura intervenció que ens espera, ni –com diu Arguiñano en un vídeo que està fent furor la xarxa– de gàngsters i “gorileros”, en primer lloc per no cansar-vos, i després per no posar-me –més encara– de mala bava. La realitat és la que és i no la podem amagar –ja voldrien alguns, sempre defugint responsabilitats– però sí que m’interessaria desemboirar-vos una miqueta, ni que siga per uns instants, i ajudar-vos a fer evasió amb aquestes ratlles, si voleu, dels problemes diaris. M’agradaria, per tant, que us quedara –mai millor dit– un bon sabor de boca després d’una setmaneta carregada de mals averanys i prediccions temibles, perquè –ja tocava– vaig a parlar de gastronomia.

Sempre m’ha agradat la cuina i no només el fet –comú a la totalitat d’individus– de menjar-me’n els plats, uns més que d’altres, sinó també el de fer-los i gaudir-ne alhora, tant del seu procés d’elaboració com de la presentació final amb la qual són parats a taula. Supose que és, com tot a la vida, qüestió d’interès; en tens o no en tens, pel que siga, i t’hi aficiones, més o menys, depenent d’un estímul concret, d’una persona determinada, d’un fet potser casual. No diria que vaig tindre una persona concreta en qui fixar-me –fora de ma mare o la meua iaia Rosa, i posteriorment de mon pare, bon cuiner també– a l’hora d’interessar-me pels fogons, però sí un punt d’inflexió a partir del qual a la curiositat que sempre hi havia sentit, es va unir la necessitat de menjar alguna cosa de trellat.

Recorde que ma mare decretà, un bon dia –fa mil anys d’això, jo en devia tindre uns tretze o catorze– que els diumenges per la nit es desentenia de la cuina: qui volguera menjar de calent, s’havia d’espavilar. I allà començà tot. Vaig fer, doncs, els primers tempteigs amb paelles i cassoles, els primers fregits, les primeres truites; més tard, els primers sofregits i després ja alguna coseta més elaborada. La meua germana menuda sempre em diu: “amb la por que li tenies al foc, de xiquet, i mira la gràcia que has tingut després fent guisaos”. I té tota la raó del món! Era una pel·lícula veure’m encendre el foc amb mistos, perquè no m’agradava gens sofrimar-me els incipients pelets que m’eixien a mans i braços… Bé, ja n’he contat prou, el julivert que no isca!

Cuinar –sofregir, guisar, enfornar, coure… totes les variants– requereix, en tot cas, –no descobriré Amèrica, ara– tres coses bàsiques: temps, bons ingredients i que t’agrade. Com cuidar un jardí o un hortet, la tasca vol dedicació, amor propi, i el bon gust suficient per aconseguir un resultat digne i satisfactori. També t’equivoques i vas progressant a base de fer, al principi, autèntics cutxapandos gens mengívols que posen en dubte la teua salut mental, però acabes fent-t’hi i al final, com tot allò que adquireixes, agraeixes haver-ho après, perquè és un dels atuells que t’acompanya la resta de la teua vida. Quan ja passes a guisar per a la gent a part de per a tu mateix –a València en general, i al meu poble en particular els homes solem fer els menjars comunals– les satisfaccions augmenten.

A qui no li agrada, després d’haver fet una bona paella, una bona cassola d’arròs al forn, un bon all-i-pebre, un arròs a banda o una simple barbacoa, que li diguen com a recompensa immaterial –caient en el perill que et diguen “alabanciós”– les màgiques i simples paraules: “xee, que booo”, amb la e del “xee”, per suposat, oberta i llarga. Representa la constatació d’un plaer per als sentits, la necessitat primària de menjar sublimada a una activitat transcendent. I no exagere, encara que ho semble! Pregunteu-li, per exemple, al que tanca els ulls quan menja –molta gent ho fa, el meu nebot Miquel sense anar molt lluny, sempre i quan no siguen verdures, clar–; però lamentablement les presses ens dominen i no dediquem el temps que toca a assaborir i a pair ben paït allò que ens entra pel pap.

No parlaré dels hàbits alimentaris entre la nostra joventut –i la que no és tan jove– perquè em recorda un debat bastant recent, lligat a certs horaris, però sí que diré que som el que mengem i que moltes malalties que patim o patirem estan relacionades directament amb què ingerim i sobretot amb com ho fem. No és broma. Per això cal, cada vegada més, menjar sa i equilibrat, interessar-te per les propietats i condicions d’allò que comprem o cultivem, i ben especialment valorar i agrair la feina, les innovacions i les aportacions dels que cuinen, dels que ens delecten amb el seu treball –siguen professionals o no–, dels que empren un temps preciós en fer-nos estimar la bona taula i fan que apreciem els bons ingredients de la nostra terra, que en són molts i variats.

Ara ja fa calor, i no abelleix guisar tant com a l’hivern, però el mercat –el de tota la vida, no el que ens governa les vides– té solucions per a tot. Les neveres van omplint-se –i fan un goig a males ja– de menges fresquetes, agradables, lleugeres, que costen menys d’elaborar però que et satisfan d’igual manera o fins i tot més encara. És temps, doncs, d’amanides de tota classe i condició, de gaspatxos, de l’excel·lent verdura i fruita de temporada, dels gelats tan bons que n’hi ha –ai, l’operació bikini, que comença a perillar!– i també d’innovacions, d’atrevir-se a posar en pràctica aquells consells o executar –en el bon sentit– aquelles receptes que et comenten o que et recomanen amb especial afany. És temps de sopar a la fresca o al balcó, és temps d’aliments que t’entren sense grans dificultats…

Avui, però, aprofitant que em queden alguns napicols de mon pare, em faré un arrosset d’ossos “del corbet”, botifarra –encara en tinc, de valenciana, estic començant a rematar existències del congelador– i l’esmentada hortalissa. Boníssssim! Sí, ja ho sé… És un menjar més de d’hivern que de d’estiu, però bah! El deixaré reposar, primer, mentre em faig l’aperitiu, després m’estacaré un Montecristo –encara me’n queden un parell, enguany els he fet durar– i després estirarem les cames una miqueta; a la nit alguna cosa lleugera –una amanida, alguna peça de fruita– i  llestos. Fruir d’un bon plat, de l’abans i del després, no té preu. Gaudim, mentre puguem, de les coses bones que té la vida, abans que el mercat –ara sí, el que ens governa la vida– ens faça, més encara, la guitza.

I és que, passe el que passe, amb la panxa plena segur que ho veiem tot d’una altra manera…

Besets i abraçades. Fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 2 de juny de 2012