Des de «L’Exili»: La meua iaia Rosa… /Ferran Sanz

Despús-ahir, 24 de maig, va fer exactament 21 anys que la meua iaia Rosa, la mare de mon pare, deixà aquest món, a pocs mesos de fer-ne 86. Corria l’any 1991, jo en tenia 16 i mig, estava acabant aquella antigor que era tercer de BUP –l’actual primer de batxillerat– i el món païa, encara, la primera guerra d’Iraq. Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment del mateix any en què era nascuda, i n’estava feta, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter molt marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i hi havia resistit, posseïa el sentit comú que té la gent de poble i les mans gastades i atrotinades de la classe treballadora. Avui em vagava de recordar-la i em permetreu fer-ho…

Comencem per on es comença, pel principi: Rosa Bou Martínez, de malnom “garrida” –tot i que no el feia servir i no era coneguda com a tal– va ser la major de tres germanes –les altres eren Encarnació i Carmeta, iaies de gran part dels meus cosins-prims– nascudes en una família agrícola, petita posseïdora de terra. Un dels seus primers records, contat sovint, era el del repicar dels cascs dels cavalls de la guàrdia civil –eren temps d’inestabilitat política i social– sobre el terra, quan prengueren literalment el poble després dels famosos “Successos de Cullera” de 1911. Un germà del seu pare Fernando –d’ací ens ve el nom a mon pare, al meu cosí Ferran de Barcelona i a mi– va estar tancat –en contar-ho, li canviava la cara– i va ser indultat posteriorment, per aquests fets. Un record així, marca…

Ja fadrines, una situació familiar no massa sobrada els suggerí d’anar –com tants valencians de l’època i posteriors– al sud de França –Lió i Tolosa– on van passar una bona temporada, treballant de cosidores, fins que van decidir tornar. Eren temps difícils, però anaren obrint-se pas, amb esforç i treball dur, i començaren a fer el camí que les portaria, ja al poble, a dirigir la resta de les seues vides. La meua iaia “es va posar en amo” fins abans d’esclatar la guerra i després d’aquesta –que no va viure en primera línia, però si les estretors de després– es va casar amb el meu iaio Andreu –havien estat “esperant-se” tot aquell temps– després d’un festeig curt. Com que l’edat ja apretava –en tenia 37, els mateixos que tinc jo ara– només tingueren a mon pare i justeta vingué la cosa. La “declaració” d’amor, per cert, també va ser d’allò menys romàntica. La contaré…

Havia vist com les germanes s’havien casat i, pacient, i després de tant passat, aguardava que el seu Andreuet es decidira. Ell l’esperava alguns dies al cantó del Mercat, i la saludava quan acabava de comprar. Un bon dia no esperà més, l’agafà del braç i li digué: “Roseta, t’he de dir una cosa”. I ella: “Tu diràs, Andreuet”. “Ja és hora de casar-nos tu i jo, no?” i a ella, baixant la mirada, no li vingué al cap altra cosa que dir-li: “ai, ho hauré de parlar amb les meues germanes, a vore què diuen”. I es van casar, clar. Veges! Ella de negre –el dol per la mare, que havia faltat un any i uns mesos abans… costums d’altres èpoques– i ell de gris, com prova la foto. El cas no dóna per a una pel·lícula de Hollywood, és cert, però foren feliços sense deixar de portar una vida de treball i sacrifici continuats. Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se…

Ja s’haurà notat: jo la volia moltíssim. A part dels dies fixes per anar a dinar a sa casa –dijous i dissabtes– a vegades em descobria eixint de l’institut i encaminant-me cap al carrer de la Mar, on vivia sola –perquè volia– des de la mort del meu iaio Andreu, i li preguntava: “iaia, què fas hui per a dinar?” i depenent del dia –era molt metòdica per a tot– era arròs al forn, o peix blanc de l’estany, o un bollit i altra cosa qualsevol més per a darrere. Em quedava, clar. I ella somreia, contenta amb el seu “Fernandet”. El menjar –boníssim, per cert– era el de menys; fruïa amb ella, gaudia com el xiquet que era quan em contava ara i adés les mateixes anècdotes, els mateixos succeïts… Revivíem al Tio “Maneli” –benefactor agrari familiar–, al Tio Macario –germà de sa mare que anà a la guerra de Cuba– i tants personatges més que constituïen el nostre imaginari parental i m’obrien un món màgic.

Podria contar, però ocuparia un espai del qual no dispose, les anècdotes de “la ganota canta pou”, el cas de “l’aixarop” o el del barber de mon pare quan era menut, o el divertit cas de “l’ou de galetes” que va fer quan el meu iaio va ser “festero” del Raval i que l’home acabà menjant-se fins l’última, sense ganes, per tal d’obtindre el que volia… També formaven part imprescindible dels seus “relequis” els casos que li van passar quan, ja major, llogava habitacions de la seua gran casa, a l’estiu, per completar la misèrrima pensió de vídua que li havia quedat: el cas d’una desacomplexada xicona de Carcaixent, per exemple, a qui va descobrir tota sorpresa baix d’una “mesa camilla”… La majoria no ho comprendreu, com és evident, però ara mateix qui estiga llegint-me de la meua família anirà a bacs, amb un somriure impagable al rostre i el record ben viu d’una dona molt especial.

Quan els cosins prims coincidim en bodes, batejos o comunions, sempre acabem parlant-ne. Dissabte passat no va ser una excepció, i a la boda de la meua cosina Alícia, néta de la seua germana Encarnació, compartia taula amb les meus germanes i les cosines Rosana i Mari Carmen, i vam parlar de quan es reunien les tres germanes els diumenges per la vesprada, quan contaven la contribució que havien de pagar en fesols blancs secs, quan caigué una damunt de l’altra baixant del tren de València, per eixir per la porta que no era, dels seus temes de conversa, que no deixaven estaca en paret, excepte quan venia el certamen de bandes de València i anaven les dos del poble! Uff.. Allò era la guerra –ella era “pirra” pel meu iaio, el pare del qual havia sigut un dels fundadors de l’Ateneu, i les germanes eres de “la mà al cul”, casades amb dos músics cecilians–, fins que l’aigua tornava al riu. Quins caràcters!

Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o d’arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora, emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. En conserve, per cert, dos: el seu anell d’or de casada –que vaig portar uns anys– i un duro de plata de 1888 que havia heretat de sa mare; de vegades me’l mire, l’aprete en la mà i la veig, i amb ella, recorde aquells anys, aquella casa, aquella veu, aquelles paraules –“eve”, “iolrefot”, “dinaros”, “talleruques”–, aquella mirada tan seua, tancant un ull. Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família –tenia una memòria prodigiosa– fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses, i una de les coses que més greu m’ha sabut sempre és que vaig extraviar aquell insubstituïble paper i mai més no l’he trobat…

Escrivint aquestes línies he tornat en el temps, he tornat a ser aquell xiquet que anava a dinar a “ca la iaia”, que s’assentava a la tauleta redona que tenia baix del finestral, que se l’escoltava embadalit, diguera el que diguera. Com que tot acaba en aquesta vida, arribà de sobte l’eclipsi i, en un parell de mesos, es va fondre per una malaltia que la va anar, poc a poc, consumint. Va faltar a casa, de matinada, envoltada dels seus, amb el carinyo dels seus. Perdre un ésser estimat a una edat tan tendra com aquella, en què comences a endinsar-te en el món dels adults, no deixa de ser una prova més que cal superar per accedir-hi de ple. Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré. Sembla l’altre dia, i fa ja 21 anys! El temps fuig, els records –per sort– queden per sempre…

Besets i abraçades. Fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 26 de maig de 2012