Un conte per a pensar: La papallona blava /Enric Ramiro

0
202

13. LA PAPALLONA BLAVA
enricramiro@hotmaill.com
Dedicat a les escriptores i escriptors de la Ribera

Temps era temps quan les espardenyes badallaven i els interessos de la grip A no existien. Allà perdut en el Tíbet, un país de l’orient més enllà de Benicull, vivia un savi molt savi en una muntanya llunyana molt llunyana. Es dedicava a la reflexió i posseïa una gran saviesa. Tan sols baixava a Castelló de la Ribera una vegada a l’any (o dos, si plovia molt), quan era el dia de la independència. Aleshores, tots els habitants es concentraven a la Plaça Major i sentien les seues paraules, li feien preguntes i ell les contestava sense equivocar-se ni una sola vegada.

Un parell de joves molt amants de la broma, pensaren a gastar-li’n una de ben grossa al savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana, molt llunyana. Tanmateix, tot era donar-li voltes i més voltes i no trobaven res que els donara la seguretat de posar-lo en ridícul davant de totes i tots. Però com el que la segueix, l’aconsegueix, a la fi trobaren la solució. Agafarien una papallona entre les dues mans i li dirien al savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana, molt llunyana:
– És viva o és morta la papallona?
Si deia que era viva, la xafarien de forma dissimulada entre les dues mans, i si deia que era morta, la deixarien volar. D’aquesta manera, segur que el feien fracassar. I com el temps vola que dóna gust o disgust, arribà el dia de la independència i el savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana molt llunyana, baixà a la ciutat i es trobaren totes i tots a la Plaça Major. Esperaren els discursos, les preguntes i les respostes fins al final, i quan estava a punt d’acabar-se l’espectacle alçaren la mà i amb grans salutacions li digueren:
– Savi molt savi que vius en una muntanya llunyana, molt llunyana, la papallona que tenim a les mans, és viva o és morta?
I el savi molt savi que vivia en una muntanya llunyana, molt llunyana, es quedà mirant-los i els va contestar:
– La solució la teniu en les vostres mans.

I és així com dia rere dia tenim a les nostres mans moltes solucions però preferim mirar a un altre costat. Possiblement si obrírem les mans o les ajuntàrem, avançaríem i el nostre món seria un poquet millor. Això no vol dir que tot depén de nosaltres, però tampoc vol dir que hem de culpar als demés de tot allò que ens passa. Siga el problema que siga, nosaltres tenim molt a dir i sobretot fer.

(Inspirat en d’un conte escoltat a Maite Medina el va sentir de Nélida Zaitegui)

Enric Ramiro

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here