Des de Cullera: L’hortet… /Ferran Sanz

16
501
Amb alguns dels meus alumnes

La família de mon pare sempre ha tingut terra; res escandalós, unes fanecadetes de tarongers i unes altres de terra “campa” –per fer collites–, suficients fa una pila d’anys per a mantindre una família, suficients avui dia per generar-li mal de caps considerables a mon pare –perquè no res que fa li costa un dineral–, però ho dóna per bo perquè a més de servir-li d’entreteniment, ara que s’ha jubilat, a casa sempre hi ha de tot. Els valencians sabem com està la qüestió agrària –algun dia li dedicaré un monogràfic a l’assumpte–, especialment el tema de la taronja, però no vull parlar-vos avui d’horts de cítrics, sinó d’un altre que vam posar en marxa –sí, heu llegit bé– fa mes i mig a l’institut on treballe. Un hortet prou decent, a més, i que està donant-me més satisfaccions que no em pensava…

Anem a pams, i no a braces. Com ja sabreu molts, enguany sóc tutor d’un grup d’ESO de diversitat, format per tres classes d’alumnes, bàsicament: a) uns que podrien fer més del que fan perquè tenen capacitat però són –per diferents motius– molt dispersos; 2) altres que tenen certes dificultats, als quals els ve just seguir el ritme d’una classe amb una ràtio elevada –i no us dic res a partir de setembre, com serà– i que en un nombre reduït poden rebre una atenció més personalitzada, i 3) finalment, uns altres que estan de tornada de tot i que no troben motivació ni interès per res, això quan venen, clar. Amb aquest grup, doncs, amb característiques “d’aula oberta”, es va programar una activitat transversal: la posada en marxa d’un hortet a un espai del pati. I està funcionant, i amb resultats satisfactoris!

L'Hortet, vist des de fora

Cal dir que un hort en un institut no és cap novetat, ni s’ha inventat res que no s’haja provat ja en altres llocs –a l’institut, fa anys, ja se n’havia posat en marxa un– però fer-ho amb un projecte darrere comporta una planificació i un desenvolupament molt pautat amb el qual obtens, a la llarga, resultats positius. Per això, l’equip de professors específic que entrem en aquesta aula, en companyia de l’equip directiu, vam anar donant-li forma al projecte fins aconseguir posar-li cara i ulls. Primer que res, el terreny s’havia de treballar a fons abans de començar: el company Juan Carlos va dur a terme la primera fase: traure pedres i remoure la terra –no és un terreny massa agraït, feia anys que no s’hi treballava– i després el vam anivellar i acotar. Només faltava veure què es podia plantar i com.

Des del principi vaig comptar amb l’assessorament de mon pare, tot un expert en la matèria, però tot i això els inicis no van ser massa bons, que diguem; quan li vaig mostrar una fotografia de la terra, abans de plantar res –però ja amb els solcs fets– em va fer: “bona terra, sí senyor… per a fer rajoles!” i dubtava que tant per la seua qualitat com per les característiques del lloc –no li dóna tant el sol com a camp obert, per l’ombra d’uns pins, però està a recer del vent, i això sempre és bo– es pogueren fer cultius amb una certa garantia d’èxit. És una terra argilosa, com es pot comprovar a les imatges, però a la vista estan els resultats obtinguts. I és que no hem fet rajoles, no, sinó raves, encisams –enciams, es diuen ací dalt–, fesols –mongeta tendra–, dacsa –blat de moro– i cacau. “Déu n’hi do!”, no?

Mates de cacau

Anivellada la terra i convenientment regada, vam procedir a sembrar-ho tot, excepte els encisams, que eren de planter, portats amb cura des de Cullera, com tota la resta. Tot productes valencians –qui sap, igual aquesta és la raó de l’èxit!– i de qualitat, que han fallat només en pocs casos. Els xiquets estan aprenent que cada planta té la seua forma característica, que té les seues necessitats de reg, que té un procés de creixement diferent, que cal traure sovint les males herbes –és el que més els costa perquè quan ja ho tens tot net, al cap de dos ties tornen a eixir amb més força, prova definitiva que la terra no és tan roïna– i finalment, que els seus productes venen escalonats, en ordre. Raves i encisams són més primerencs, després vindran els fesols, després la dacsa i finalment, al setembre, collirem el cacau.

A poc a poc, el grup ha anat engrescant-se. Tots, sense excepció. I s’han implicat en l’hort fins el punt d’aconseguir que siga seu. Només si et sents part d’un projecte pots donar el màxim de tu mateix, i ells no són cap excepció. Tots fan de tot, i jo amb ells: regar, birbar, posar sofre –per evitar caragols i insectes diversos– etc. Aprenen, també, a ser responsables de les tasques encomanades, a ser solidaris, a treballar en equip, a estimar i entendre la natura i els seus misteris, i també la importància del pas del temps o l’efecte divers de les condicions atmosfèriques. No hi ha res del que fem que no siguen, si bé ho mirem, objectius generals i curriculars bàsics que pretenem que els nostres alumnes adquirisquen durant la seua etapa al centre, però desenvolupats d’una altra manera, amb un altre format, a l’aire lliure, en contacte amb el món natural… I us puc dir una cosa: és molt gratificant.

Dacsa, i darrere els fesols

La majoria de xiquets no es maten per les verdures –i aquests no són, per a res, una excepció– però estic segur que ells trobaran una satisfacció molt gran quan es menjaran algun dels productes que ells han sembrat, han regat, han cuidat, han lliurat de brosses, productes que colliran i que, finalment, portaran a casa, ni que siga un modest encisam o dos grapats de fesols tendres. Estaran orgullosos de la feina feta perquè és seua; els productes conreats seran fruit del seu esforç i els sabran apreciar i valorar més que ningú. I això s’ha de sentir, no ho pots llegir a un llibre ni explicar-ho en una pissarra. La terra ens mostra sempre que tot el que fas –i el que no fas– té un procés i unes conseqüències, i quan al final tens davant teu els resultats, i són profitosos, dones –com mon pare fa, a les seues terres– tot l’esforç fet per ben empleat… Si fa no fa, com la vida mateixa. No és cert?

Besets i abraçades, avui des de Cullera. Fins la setmana vinent!

Un dels encisams més guapets

Ferran Sanz

Cullera, 19 de maig de 2012

16 Comentarios

  1. Felicitats Ferran, encara és d’agraïr que en algún lloc els alumnes aprecien el treball dels profes, en moments que tothom pensa el contrari. Un abraç

  2. Enhorabona, Ferran. Creure en un projecte és fonamental per traure el millor de nosaltres. Sentir-nos-en part ja és en si mateix positiu. Si, a més a més, la resta de participants s’hi veuen reflectits, la satisfacció és enormement encoratjadora. Professors, alumnes, la veu de l’experiència paterna, la terra i els seus fruits… Ummmmmm, m’agrada.

  3. L’entenc perfectament l’artcicle, Ferran, la meua filla, quan estavem els espigons en el racó de Cullera, anava a «collir» clotxines que eren molt petites, quan les portava a casa, les cuinavem , i estavem bonissimesmes gustosses que les de «tejero», si veger-ho las cara de satisfacció,i orgullossa, quan nomes tenia 10 anys!

    • Evarist, fer qualsevol cosa amb el teu propi esforç dóna moltes més satisfaccions que el fet que t’ho donen tot fet… 😀

  4. Enhorabona Ferran, deus estar molt orgullos del teu hortet, o més ben dit de l´hortet dels teus alumnes. Aixi es com s´educa a la joventut, fen-los particips de qualsevol iniciativa. FELICITATS.

  5. Jo tinc una proposta: a final de curs podríem fer una paelleta, «d’eixes» tan bones i que tanta bona propaganda en fas, amb aquests productes de l’ hortet!!!
    hehehe
    Felicitats

  6. Enhorabona Ferran. Teu sobretot és el mèrit de motivar aquests alumnes que hem compartit durant tot el curs i que a la fi ens donen alguna satisfacció. Sens dubte que la teva tasca i la dels companys no els caurà en l’oblit.

    • Gràcies, Pere… Però el mèrit és de tots, teu també, per no llençar la tovallola i continuar intentant-ho cada dia… Al final, sempre s’obtenen resultats positius i això ens fa continuar endavant, malgrat tot!!! 😀

  7. Moltes felicitats! jo l’hort el veig cada dia i dono fe de que és bonic. Ja saps que la terra és la meva passió i si a més, a taula, poses el que reculls…mmmm, de ben segur que, aquests nois, acabaran apreciant les verdures, explica’ls que les que un conrea i cull tenen un gust diferent!!!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here