Eixir de l’austeritat /Opinió: Diego Gómez

0
423

Com una sensació d’asfíxia, és la que pateixen molts ciutadans i ciutadanes en diferents països de la Unió Europea. Homes i dones afectats per tanta reducció, tant de retall i tant d’ajust. Una sensació aguditzada per la comprovació que l’alternança política no modifica el “furor d’austeritat” de molts del responsables polítics. L’exemple més clar el tenim al nostre país, on, a les brutals mesures d’ajust adoptades a partir de maig de 2010 pel govern socialista de Zapatero, s’han afegit les mesures del conservador Rajoy, el qual va prometre, en les eleccions generals del passat novembre, el canvi i tornar la felicitat, però tot seguit de prendre possessió ha carregat amb possiblement els retalls socials més agressius de la història recent d’Espanya.

El mateix ha ocorregut en altres estats com Grècia o Portugal on malgrat la imposició de mesures i programes de restricció, els governs més progressistes han perdut les eleccions, per la impopularitat d’aquestes directrius. La pregunta que es fan analistes de prestigi, com Ignacio Ramonet, és: de què serveixen les eleccions, si en allò més essencial, els nous governants fan el mateix o inclús pitjor que els seus predecessors. En realitat, les exigències dels mercats estan limitant seriosament el funcionament democràtic. Molts polítics d’esquerres i de dretes es troben convençuts que els mercats tenen sempre la raó i que el problema és, precisament, la democràcia i el debat públic. Prefereixen, segons el columnista de le Monde Diplomàtique, inversors competents a electors inconscients.

Per altra banda, la ciutadania té el sentiment que, dictada pels mercats, existeix a Europa una agenda oculta amb dos objectius: reduir al màxim la sobirania dels Estats i desmuntar per complet l’Estat del benestar. En realitat vivim immersos en un despotisme il·lustrat, on la democràcia es defineis menys pel vot o per la possibilitat d’escollir, que pel respecte a les regles i els tractats (Maastricht, Lisboa, Pacte Fiscal). I aleshores, molts ciutadans i ciutadanes es pregunten si serveix d’alguna cosa anar a votar o si estem condemnats a elegir governants la funció dels quals és aplicar els acords dels tractats i de les reunions dels alts dirigents europeus.

En aquest sentit les eleccions presidencials a França obrin una escletxa en aquest mur infranquejable, no tant pels milions d’electors que, farts, varen votar a l’extrema dreta antieuropeista i xenòfoba, sinó perquè el candidat guanyador, François Hollande, ha promés canviar les coses. El candidat socialdemòcrata s’ha convertit en l’Obama blanc europeu. Hollande exigeix afegir al pacte Fiscal un paquet de mesures d’estímul, solidaritat i creixement. I que també el BCE abaixe els tipus d’interés i preste diners directament als estats i no als bancs privats (atenció al préstec a Bankia). Tot per a obrir immediatament la drecera de la recuperació.

Hollande no és sant de la meua devoció, però què passarà si manté la seua idea de traure a Europa de l’opressió d’austeritat i de la recessió i s’enfronta a la cancellera Merkel i al Bundesbank. Sols caldrà esperar, com pensen alguns economistes i periodistes apocalíptics, que els mercats ataquen França i posen contra les cordes al nou inquilí de l’Elysee per tal que faça marxa enrere i com els seus amics socialistes Zapatero, Sócrates i Papandreu, s’abaixe els pantalons i es converteisca en el líder de l’esquerra més impopular del país veí. O tal vegada es mantinga fort i puga demostrar que quan, en una democràcia, el manament del poble coincideix amb una ferma voluntat política, no hi ha objectiu al qual no es puga arribar.

Diego Gómez. (regidor  de Compromís per Alzira)

Reflexions a partir de l’editorial d’Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomàtic, núm. 129, maig 2012.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here