Des de «L’Exili»: La Piloteta… /Ferran Sanz

Dijous per la vesprada, tornant a Calafell des de la feina –bé, des de Barcelona, perquè hi havia anat d’excursió amb un grup d’alumnes, fent transbordament a Vilanova i la Geltrú– em va passar un cas dels que venen sent habituals últimament en aquest transport “públic”, que té aquest “públic” tan divers i tan divertit, i a vegades tan exasperant. L’anècdota que motiva aquest article ix, doncs, de l’experiència pròpia. Com deia aquell, és un cas “basat en fets reals”, com tantes i tantes coses que conte. Els de la meua edat cap amunt recordareu aquells “telefilms”, que jo mai veia precisament per això, perquè començaven –quimeres que té un– així, amb aquest advertiment. La culpa la té una piloteta. Millor dit, un nen que en jugava, per dir alguna cosa, amb una…

Visualitzeu l’escena: a un costat del tren –en aquests seients laterals de tres places, sota un gran finestral– una mare, prou jove, mirant-se un mòbil amb atenció, amb un xiquet que tindrà uns set o vuit anys, amb un baló verd massís a les mans i que no s’està quiet ni un instant; enfront, assegut al mig d’una altra tira de tres llocs –a esquerra i dreta, buits–, sentint música amb un mp3, amb una cama creuada sobre l’altra i mirant el conegut paisatge que té al seu davant, servidor vostre. El xiquet, que té cara de bitxo i dels roïns –l’hauríeu d’haver vist– em mira, fixament. El mire de raspalló. Posa la pilota a terra, de sobte, i fot un xut que va a parar a la meua dreta, li rebota i li torna. La mare no reacciona. Agafa la bola i m’escruta de nou, com provant-me. Li torne la mirada sense cap emoció aparent, però comence a pensar: “ai, la piloteta…”

Al cap d’uns instants, torna a fer el mateix. En aquesta ocasió, l’esfèric va a la meua esquerra i em frega lleument la cama. Per poc. La mare continua absent, dedicada per complet al telèfon. “Ai, la pilotetaaa…” torne a pensar, i el mire de nou, ara ja d’una altra manera, tot començant a canviar el meu rictus. S’agafa, ara, el seu temps, es prepara, i al tercer xut el baló s’estavella, per fi, en la meua cama. No em fa mal, però em molesta. Em busca els ulls, però en ells no veig cap ànim de disculpa sinó de satisfacció, i li dirigisc en aquell instant, sense dir res, una mirada criminal que tinc patentada, aquella d’entre el meu repertori que faig als alumnes de la meua tutoria quan vull que es caguen damunt. La mare es deu equivocar i alça la mirada del mòbil. Em mira. El mira. Diríeu que s’immuta i el malmola per la seua actitud? Res de res. Ni una paraula, ni un retret i, tot seguit, torna a la seua ocupació.

La perla, que haguera fet les delícies d’Herodes el Gran, em sosté la mirada ara, fent una cara tan desafiant com de superioritat. Duel visual en el qual em ve al cap Serrat i la seua cançó: “niñooo, deeeja de jodeeer con la pelootaaaa, que eso no se diceee, que eso no se haceee, que eso no se toocaaaa…” Deu tindre telepatia –cal no subestimar aquestes bestioletes– perquè, passats uns segons, guanye la mà: emparat per la mare però corprès per la meua mirada –supose, m’ix molt bé quan vull– desisteix de mi però no del joc, perquè continua amb la piloteta de la guitza, però ja fora del meu abast. Deu ser de les mares que pensen –aventure, mentalment– que si es reny al xiquet se li pot crear un trauma insalvable i que per tant se l’ha de deixar fer allò que li done la gana –quant de mal ha fet la pedagogia moderna!– o és que és directament imbècil. M’incline per la segona.

No penseu que sóc una persona de poca paciència. En tinc molta, certament –per treballar en la meua feina se n’ha de tindre, i a grans dosis– i més encara amb preadolescents i adolescents, que són –en paraules d’una mare que conec– “sacs d’hormones amb potes”; a poc a poc –i amb bona lletra, que deien– se’ls ha d’ensenyar el que està bé i el que no ho està, què poden fer segons on estan i què no, quina és l’actitud i el comportament que han d’observar quan estan en un lloc públic i quina quan estan entre les parets de sa casa. No és tant una qüestió de paciència com una simple qüestió d’educació, i de les més bàsiques. Però això, conscientment o per desídia, a molts domicilis –perquè és ací on comença aquesta tasca– no ho tenen massa clar, i deixen que les criatures cresquen assilvestrades i creient que el món és una gran sala de jocs particular on tot val..

L’anècdota del tren passa sovint, massa sovint. Abans, si ocorria –totes les èpoques n’han tingut, de xiquets descontrolats– la mare, o el pare, ho tallaven d’arrel, fóra amb una simple mirada, fóra amb un crit a hora, fóra –no és recomanable, tampoc, no us penseu que ho aprove– amb una hòstia d’efectes catàrtics. El referent de l’autoritat materna o paterna, abans nítid, ara està més que desdibuixat. La mare del tren és un –mal– exemple, massa freqüent, del progenitor que ha dimitit clarament de les funcions que li són pròpies, que no actua, que deixa fer. Després ens estranyem, com a societat, que ja més grandets arriben a l’institut i –sobretot– les mares, superades, et diguen: “si és que no puc amb ell, no em fas cas mai, a casa em pot” i coses per l’estil, quan no de més grosses. A certes edats ja és tard per a reaccionar i el que no es fa quan toca i com toca, després ja no es pot fer de cap manera.

No és fàcil educar un xiquet, avui dia; els estímuls que reben per totes bandes, els models negatius que veuen ara sí i ara també als mitjans de comunicació, els mals exemples de certs entreteniments com alguns videojocs o pel·lícules, tot plegat sembla dir-los que no hi ha regles, i que si en troben, se les han de saltar. I és ací on entra la feina –sempre constant i extensa en el temps– dels pares i mares, en primera instància, i després dels mestres i professors, però essencialment dels primers. I ho dic perquè encara hi ha la creença equivocada que els docents tenim el gruix de la responsabilitat en aquest sentit, quan l’evidència és que nosaltres no suplim –ni devem, ni podem, ni volem–, nosaltres complementen aquesta feina que cal fer prèviament a casa, alhora que els formem en conceptes. Tot va lligat: una persona educada en valors està més predisposada a fer seus continguts diversos.

Els governants, els responsables d’educació, que no són tontos –tot i que moltes vegades massa que ho semblen– saben on rau una de les arestes del problema –no tot, però, és això, les causes són molt més complexes–, del mal anomenat “fracàs escolar”. I està a casa en un percentatge elevadíssim, més que no a l’escola. Ja poden inventar-se batxillerats de tres anys, recuperar els exàmens de setembre o cridar al Sunsum Corda per a què els assessore. Mentre no diguen a la gent les coses pel seu nom –i no les diran, els tenen por en tant que votants que els permetran mantindre els seus càrrecs, privilegis i sous– i no s’ataque el fons del problema, no resoldrem res de res. La societat continuarà fracassant, continuarem “garbellant aigua” –perdent el temps– que diem a València. La cosa, malauradament, va a més, i no sembla que hi haja aturador. És aquesta la societat que volem?

Dia sí dia també, els docents ho patim a les aules, i no només allà sinó –en aquest cas, si més no– també a un lloc com el tren, un lloc “públic”, amb aquest “públic” tan divers que té, que és, si bé ho mirem, un reflex de la pròpia societat. I és que, convé no oblidar-ho, tots anem en el mateix tren, i a tots ens ateny cap on va i com ho fa, tinguem fills o no: una cosa és que et llancen pilotes i una altra –i perdó per l’expressió– que te les toquen… Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 5 de maig de 2012