Ferran Sanz: «La música del mestre Talens no morirà mai perquè la seguirem escoltant, la seguirem interpretant, la seguirem gaudint»

10
446

Hi ha notícies que no deixen de causar-te una certa impressió, malgrat esperar-les més tard o més prompte; una d’elles, sense dubte, és la mort d’una persona que t’és propera o amb la qual has compartit vivències d’alguna classe, i et marca per més que sàpigues que té una edat considerable i que la “llei de vida”, com solem dir, és immutable. Rafael Talens, l’estimat Mestre Talens –del qual parlava fa dues setmanes en un article en aquest mitjà– va faltar dimecres passat a quatre mesos de fer setanta-nou anys. Ho he sentit i molt, més encara perquè aquesta setmana he estat tota a París amb l’institut –viatge del qual tornava precisament ahir–, a temps per escriure aquesta nota però no per personar-me a les seues exèquies –multitudinari comiat, amb assistència com no podia ser d’altra manera, de les dues Societats Musicals locals– ni per a expressar el meu condol com calia…

Se’m fa difícil avui parlar d’una persona com Rafel; de caràcter bonhomiós, amant del bon menjar, gran conversador i cullerot com n’hi ha hagut pocs –l’ajuntament decretà ahir divendres dia de dol oficial amb motiu del sepeli–, va passejar orgullós el nom del nostre poble per tot arreu en el transcurs de la seua dilatada vida personal i artística; al llarg d’aquesta, duta a terme tant a Madrid –on exercí molts anys el seu magisteri– com a València –on es destapà la seua faceta de compositor– el Mestre escrigué un impressionant catàleg de quasi dues-centes obres per a orquestra, cor, banda simfònica, instruments solistes i conjunts instrumentals. Talens va aconseguir elevar la música valenciana de base folklòrica i tradicional a un nivell de dignitat insuperable, deixant-nos un llegat artístic molt ben valorat, únic i irrepetible.

Tots els compositors tenen un segell característic, una empremta que els fa visibles, fins i tot en els passatges més inconeguts de les seues obres. El Mestre no era, evidentment, una excepció; la seua música té un signe distintiu ben especial que et fa reconèixer, encara que no l’hages sentint mai, una obertura, una suite, una peça seua… Posà gran èmfasi en recuperar –i sobretot posar en valor– les melodies populars sentides de xiquet, a la seua Cullera natal, i dir-li al món que allò no era menys digne de reconeixement perquè fóra el que cantaven les mares als seus fills quan els volien bressolar, perquè fóra el que ballaven els “dansaors” en un dia de festa major, perquè era el que se sentia a les cases humils i treballadores, com ho era la seua. Només això ja el fa un autor admirable…

El mestre Talens amb el seu piano

I què dir de la seua gràcia especial a l’hora de compondre pas-dobles! Sentiu qualsevol fragment dels seus Tercio de Quites, Fina Blasco o Dunia Piris –per citar-ne només alguns dels més de cinquanta que en té– i m’entendreu… Però era un artista en tot; no debades el seu repertori, tot en conjunt, és dels més interpretats per les Societats Musicals del nostre país i de fora, on ha assolit un important reconeixement que –no sempre passa– no se li va negar en aquesta ocasió a la seua terra. Tenim, a més, les composicions d’encàrrec per a certàmens diversos, per a institucions i administracions, totes elles amb un elevat nivell tècnic i artístic, totes elles, des de la més breu fins la més extensa, d’una qualitat innegable i que han fet gaudir com mai vàries generacions d’amants de la música…

He sentit molt la seua pèrdua, sí, perquè ens unia una relació especial malgrat la diferència d’edat. Ja vaig comentar fa quinze dies la nostra col·laboració al Certamen de Cullera, però m’agradaria recordar avui especialment quan, en qualitat de regidor de cultura i activitats musicals del meu poble –a les acaballes ja del meu mandat–, vaig tindre el plaer d’editar un magnífic estudi del músic local i amic Joan Iznardo, amb l’obra completa i pinzellades de la seua vida. És el catàleg comentat més exhaustiu realitzat de les seues composicions, però el que recorde amb més plaer són, en el plànol personal, els bons moments que vàrem passar el Mestre, Iznardo i un servidor ultimant detalls per a l’edició, davant d’un bon esmorzar, sentint-lo contar aquelles anècdotes seues tan sucoses… Moments irrepetibles.

Títols com Sicània, Cançons de Mare, Concert clàssic per a trompa i orquestra, El Rabajol, Obertura per a un centenari, Festívoles, Cosmos, Valldigna Suite, Homenatge a un premi Nobel –dedicada a Severo Ochoa–, Tres cançons del meu poble, Suite Ibèrica, Diàlegs descriptius i tantes i tantes més –el dia del certamen em deia que estava treballant en una obra per a conjunt de guitarres clàssiques que haurà quedat òrfena, com ens hem sentit tots aquesta setmana– formen part ja de la història de la música, amb majúscules, perquè en elles hem sabut apreciar, reconèixer i admirar la mestria i la vàlua d’un excel·lent professional, d’un treballador nat, d’un músic ben parit, d’un valencià internacional, però sobretot d’una persona que era pròxima, divertida, afable, comunicadora, entranyable, molt humana… Tindrem sempre present aquest record seu, inalterable.

Sovint els dic als meus alumnes –i en alguna ocasió he tingut l’oportunitat de deixar-ho escrit– que un autor, un escriptor, no mor mai mentre hi haja algú que, ara o demà, el llegirà; de la mateixa manera, la música del mestre Talens, que ha fet que ens emocionem tantes vegades –a partir d’ara serà més difícil evitar-ho quan xiule, com tinc costum, algun passatge seu– no morirà mai perquè la seguirem escoltant, la seguirem interpretant, la seguirem gaudint. Els cullerots continuarem estremint-nos tots amb orgull de poble –el mateix que ell sentia ell, el que han mostrat els conciutadans a la capella ardent a l’Auditori del Mercat– amb aquell preciós solo de bombardí, amb la bellíssima melodia del Baix del pont de Cullera de les seues Cançons de Mare, obra tan nostra, tan valenciana, tan de tots…

Un bes molt fort des de la distància a la seua Nieves i a tota la família. Mestre, la seua música, vostè, continuaran sempre ben vius entre nosaltres… Com sempre, gràcies per llegir-me. Abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 28 d’abril de 2012


10 Comentarios

  1. Ferran m’has emocionat, m’has fet plorar, m’he ficat «mareta», gràcies per aquest article, i com dius, el mestre estarà viu sempre!!!

  2. Impresionant Ferran, i més emocinant encara que un mitjà de comunicació fique en portada un article tan emotiu com aquest. El mestre Talens estarà content al cel, de segur.

  3. Any 1994, Certamen de València. Societat Musical d’Alzira. Obra obligada, superdifícil: «Expressions Simfòniques», de Rafael Talens. Alzira, Menció d’Honor. Un obra molt interesant, sobre tot per a que toque el requinto. Anéu estudiant

  4. Gràcies a tots pels vostres comentaris, i gràcies a RIBERAEXPRESS pel tractament informatiu de l’article. Això diu molt de qui està al seu capdavant… 🙂

  5. «toqueu massa fort», el mestre sempre deia el mateix, i te raó. Ah! Ferran no et conec, però sencillament emotiu el teu article!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here