Des de «L’Exili»: El Rei, Wert, la Sanitat i els idiotes /Ferran Sanz

4
332

Amigues, amics, aquesta setmana –concretament dilluns passat– ha fet quatre anys que visc i treballe a Catalunya. I avui, sense que això siga res de l’altre món ni hi tinga a veure directament, publique el meu vint-i-cinquè article a Riberaexpress; sis mesos fa, ja, que done la meua visió –i opinió– sobre temes ben diversos, entre els quals han ocupat un lloc destacat la política, l’ensenyament, la cultura o l’actualitat més rabiosa; maquinant-los, fent-los, m’ho he passat d’allò més bé i l’oportunitat donada ha convertit una esporàdica afició en un costum fixe i engrescador. M’agrada escriure, des de fa molt, i intente que els meus escrits –sense pretendre que ningú estiga d’acord amb mi sempre– siguen el més honestos possibles, amb una manera coherent de pensar i de veure el món que m’envolta.

Si els meus lectors estan d’acord amb mi, fantàstic; si no ho estan, els dic com Calders al lladre del seu conte Feblesa de caràcter: “ep, parlem-ne!” i ho discutim amistosament. Ara bé, una cosa és que els humans diferim sobre tantes i tantes coses –a favor d’un cert partit, d’un cert sistema de govern, totes elles opinions respectabilíssimes– i una altra ben diferent és que alguns –els de sempre– ens vulguen prendre per idiotes. Això sempre m’ha fet molta ràbia, per ací mai passe –voluntàriament– i sempre que puc, ho denuncie amb les armes que tinc jo: amb la paraula escrita, amb la veu en alt. Em centraré en notícies d’aquesta setmana última per exemplificar-ho, sense ànim d’estendre’m en excés: 1) les “disculpes” del rei, en eixir de la clínica on l’han operat; 2) les idees estel·lars del ministre Wert pel que fa a ensenyament, i 3) l’anunci de l’extensió del copagament sanitari per a tot el territori estatal.

Comencem per la monarquia. De tots és sabut que no crec en aquesta arcaica i caducada institució. Sóc, per tant, molt crític amb l’actuació dels seus titulars, especialment si en compte de donar llum, donen fum com diem a València. No tornaré a parlar de la cacera, dels elefants, de les fotos, etc. perquè ja se n’ha parlat molt, i dimarts passat prou que ho feia ja en un altre article, però resulta que en eixir de la clínica, el rei, fent cara de pobre vellet indefens i buscant la complicitat dels seus súbdits –la que tenia abans i que ara està tan en discussió– munta una escenografia que recorda més el NODO que una democràcia, i com aquell qui no vol la cosa, a contestació d’una pregunta preparada, intercalant un missatge negatiu entre dos positius, diu com els xiquets menuts: “lo siento, no volverá a ocurrir”.

Allò que no digué és què no tornaria a ocórrer. Indefinició calculada, com l’alcalde Sanjuán, que feu a un plenari: “al mes de juny veuran vostès les màquines treballant allà”, però no li digué de quin any, i tu has vist les màquines? Jo tampoc. El rei no digué què no tornarà a passar: a) que no es trencarà més el ballador de l’anca –maluc, en registre estàndard–, b) que no se’n tornarà a anar de cacera, o c) que se’n tornarà a anar però ningú no se n’assabentarà i ho taparan ben tapat, com han fet sempre, com les seues amants, com els seus negocis privats… Opinió meua: ens tornà a prendre per idiotes, com ens havia pres ja anant-se’n en plena crisi a viure l’aventura africana. Disculpar-se, dir un “ho sent”, sempre és lloable si és sincer, però mai no repara el mal fet. Llàgrimes de cocodril, no deixen taca…

Seguiré ara amb aquest il·luminat, Wert de cognom i més “verd” que una ceba: la tisora del govern “Mariano” arriba a les aules, tot i no tindre competències directes en la majoria d’aspectes en els quals legisla. De la imposició i el fer combregar els altres per decret amb rodes de molí perquè no els ixen els números, ara en diuen “democràcia”. Si els grecs –els clàssics, no els actuals, pobres, que prou tenen ja– alçaren el cap! Però ja no és això, és el cinisme recalcitrant del ministre –curiós, per a ser ministre del ram, com per ser-ne regidor, i no cal anar-me’n del meu poble, no cal tindre massa educació– quan diu que la massificació de les aules i l’empitjorament de les condicions de treball dels professionals que ens deixem la pell pels nostres joves “no empitjorarà la qualitat de l’ensenyament”.

No és per a dir-li de quin mal hauria de morir, al ministre? Ara resulta que els problemes educatius del país es resolen massificant les aules i encabronant –perdó per la paraula– més encara els docents? Es resolen reduint un any l’ESO i imposant-ne un batxillerat de tres sense modificar l’edat mínima d’escolarització obligatòria, amb la qual cosa tothom haurà de fer un primer de post-obligatòria que, si no el continuen, no els servirà per a res? Es resolen augmentant les taxes universitàries un 66%, amb la qual cosa tornem a allò de: qui no tinga diners, no podrà estudiar, tan propi d’altres temps en els quals el ministre i el govern actual potser se sentien més identificats? I no cal que parle de l’amor que li tenen al sistema públic i universal d’ensenyament, en general, que si no m’encendré del tot. Anem bé!

I parlant, per acabar, de sistemes públics i universals –o no, que ja no està tan clar–, també li toca una estelleta a la sanitat, després de l’anunci del govern central –el català ja havia aprovat una decisió semblant amb l’eufemisme de “tiquet moderador”– que a partir d’ara haurem de pagar més encara pels medicaments. Sí, més encara, perquè ara sembla que siguen gratis, i no ho són en absolut, ni tan sols els dels pensionistes. O és que tots els treballadors, estem o no en actiu, no hem cotitzat –especialment els nostres majors– durant tota la vida laboral per tenir assegurada la pensió i els drets que comporta? Ara sembla que no, i el govern, a través d’aquesta nova mesura que evidentment no contemplava en el seu programa electoral –i ja en van unes quantes– fa que repaguem allò que ja paguem. No dic jo que no hi haja un cert abús en alguns medicaments, però era la manera correcta de fer-ho, així?

Ja deia Bismarck que a la vida hi ha tres situacions en les quals es menteix descaradament: després de caçar –mira, això em recorda al rei, ves per on–, després de passar la nit amb una dona –ai, Bismarck, pillet– i abans d’unes eleccions. Aquesta darrera és una evidència més gran que el Penyagolosa. No els ixen els números, però és que es poden fer de moltes maneres, retallant a qui més en té, i no als de sempre. Amb la crisi, hi ha una expressió que s’ha popularitzat i que em molesta profundament, per inexacta i per insolidària: “s’ha acabat la festa!”, i m’emprenya perquè no es matisa, perquè no tots els que pateixen ara retallades i les conseqüències directes de la crisi –que no és la casa reial, no és el ministre Wert ni cap company seu– han participat en aquesta “festa” però sí que l’han de pagar ara.

Ho deixarem ací, que sempre m’allargue massa. He parlat del rei, del ministre Wert i de la sanitat, i  estareu preguntant-vos qui són els idiotes. No cal que ho diga, qui són. Si em molesta que ens prenguen per idiotes, imagineu-vos reconèixer en quin grau ho som! Perdoneu, però, com diu el del Polònia, aquest magnífic programa d’humor de TV3 –recomane el de dijous passat, realment brillant de principi a fi– “algú ho havia de dir”. Com sempre, gràcies per llegir-me. Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 21 d’abril de 2012

4 Comentarios

  1. Ferran, de tot el article afegeria, entre totes les malifetes de la monarquia durante quasi 40 anys, el engany del missatge de Nadal, del rei als seus ciutatans, demanant sacrificis en temps molt durs. Sacrificis,perqui? Com es diu això!
    Felicitats pel article!

    • Gràcies, Evarist.. Un dia podria dedicar un monogràfic a analitzar lingüísticament un discurs reial, segur que li trauria suc.. heheheheh Salut i gràcies pel comentari…. Abraçada!

  2. Ferran, aposte per l’opció c. De la resta, ni parlar-ne que em surt la bèstia que porte dins i agafe un trabuc, pim pam pum!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here