Llotgeta de baix: Fotos /Xavier Campillo

0
288

Quan a Ca la Vila, prosceni del gran teatre públic suecà, vaig assumir uns anys el paper de regidor, recorde que, en vore un fotògraf, em retirava, ja no a segon o tercer pla, sinó que em situava fora de camp, o siga fora fora. Tinc en odi eixir en fotografies. Només si qui manava em deia “fica’t ací”, em deixava fer. Quan per un si-acàs eixia en alguna foto, ni tan sols la recollia.

Deslliurat com sóc per genètica i costum, passats els anys, hui dia de Pasqua, em demana un amic historiador, catedràtic en plaça a València, alguna foto meua d’aquella etapa institucional, a fi d’il·lustrar un treball que està fent, i és així com no en trobe més que un parell. Dissort? No ho crec. Només que, tot açò, m’aboca a pensar i a escriure hui al voltant de personatges que van camí de ser més coneguts que la Xarito.

Hi ha polítics locals, o d’altres àmbits, que s’envolten de tan ben engranada maquinària, que una aparició seua té l’alè solemne d’eixe punt d’inflexió que recorda la mise-en-scène d’una estrella de moda: igual té que inauguren un garbó de canyes plantat a qualsevol jardinera urbana, que forcen la trobada amb algun capitost vingut o visitat. Sempre hi ha fotografia de l’afer. Ells no són aliens al mèrit, per descomptat.

És l’alcalde, o el regidor Tal o el diputat Qual, i punt”, li comente a un amic quan es queixa de vore més fotos de quídams que planes té la publicació que va fullejant. D’ací que, molts, creuen que regidors o regidores de novellada, d’aquesta legislatura, ho són de fa molt més temps.

Seria digne d’anàlisi l’eixelebrada cursa de líders respectables, no solament locals, és clar, per fer-se una foto. Perquè es pot ser home o dona de moda, però aquesta insistència a fotre cops de colze per eixir en la foto, em recorda els gags més maliciosos del Zèlig de Woody Allen.

Sovint semblen xiquets, que a l’hora del pati han aconseguit parlar amb el més sabut o xistós de la classe, per més que la fita siga indiscutible. Al pas que anem, algú acabarà sent cromo d’una oferta comercial, o l’heroi d’una falla.

En plena crisi, no vindria mal una imatge en cartró pedra d’algun polític en qüestió, i així, sense ni anar-hi,  podria “intervindre” a rodes de premsa, “eixir” al balcó corregut en dia festiu, o “assistir” a actes públics. Sembla ridícul, ho sé. Però, més ho és vore un tall d’adults perdent el cul perquè els retraten la cara o isquen als papers.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here