Des de Cullera: Pasqua, mones i Arqueologia… / Per Ferran Sanz

4
707

Xiquets, demà és el dia de Pasqua! Serà el primer d’ells, perquè n’hi ha dos –antigament es comptaven fins a tres– en la terminologia valenciana; el primer correspon al diumenge dit “de resurrecció” –cal no oblidar l’origen de la festa– el segon a dilluns, festiu també, i el tercer, que només alguns privilegiats celebren ja, és dimarts o “tercer dia” en el qual es feia una bona “xocolatada” per als supervivents de tanta disbauxa. A Cullera, el costum és passar almenys un dels dos dies al Brosquil –una partida del terme, plena de casetes de camp, on estiueja mig poble– tot i que el seu remat, la visita a “El Dorado”, una barreja de bar, pub a l’aire lliure, expenedor en quantitats industrials de “xiflis” –mescla de cassalla i llima– i lloc de cafreria en general, ha perdut molt últimament. Les modes, que ja se sap com van.

En tot cas, d’entre els elements més característics dels dies de Pasqua, gastronòmicament parlant, cal destacar les tradicionals llonganisses d’aquestes dates –“llangonisses” al meu poble… els cullerots, sempre fent-ho tot ben difícil, com la paraula aigua, que per a nosaltres és “auia”–  i per damunt de tot les “mones”, tot i que també hi ha “micos” –mones xicotetes i redones– “pepitos” ,  “panous”, coques de panses i nous… Que bo tooot! Hehe. Cal fer, però, una puntualització per als amics catalans que em segueixen: les mones valencianes difereixen de les catalanes en què aquestes darreres són pastissos amb ous de xocolate, les regalen els padrins als fillols i valen un dineral. No, no.. Les mones valencianes són més assequibles, són de pasta de panou –equivalent aproximat al “pa de pessic”– i són rematades per un ou bullit i pintat, tot ornamentat amb boletes d’anís de colors vius.

Un "mico" i llonganissa de Pasqua

Podem afirmar que les mones, tant les catalanes com les valencianes, tenen una gènesi comuna i que, mentre que ací s’han mantingut com antany, més enllà del Sénia han evolucionat fins convertir-se en el que són avui dia, estèticament tan diferents. Siga com siga, però, l’origen d’aquest dolç és bastant primitiu: segons sembla, la paraula “mona” deriva de “munna”, que era una espècie de regal alimentari anual, a mode d’ofrena, que feien els moriscs als seus senyors, i d’ací hauria passat a ser considerat el regal tradicional de la celebració cristiana per excel·lència fora del Nadal: la Pasqua. La mona, doncs, representava un símbol de servitud feudatària, extensible després a tota la societat, vinculada d’antuvi a la celebració religiosa, en tant que festiva, però de caràcter profà i popular.

Però anem al que interessa: una volta tenim la mona entre mans són imprescindibles els que se la menjaran: el “pasqüero” i la “pasqüera”, que poden anar assoles o en colla, amb un cabasset per dur-ho tot o amb una motxilla aviada per a l’ocasió, abillats com marca la tradició –amb peces de roba a quadros i un mocadoret al coll– o de qualsevol manera. Les modes, de nou… El que es feia abans, i que ara ja s’ha perdut quasi del tot, és que els nostres avantpassats aprofitaven per cantar velles cançons ad hoc i deixaven anar alguna que altra dita popular mentre envolaven el “catxirulo” –un “estel” a Catalunya, “una cometa” en castellà; avui, ja que estic, aprofitaré per fer una miqueta d’arqueologia cultural, tot rescatant-les de l’oblit –conscient o inconscient– per si algú les vol fer servir en aquestes dates tan assenyalades, que no estaria malament. Comencem?

Quan berenaven, calia extraure l’ou de la mona i esclafar-lo per sorpresa –recordem que a l’estar bullit no provocava dany ni empastre– en el front de l’altre; aleshores es deia: “ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona, ací et trenque l’ou”, amb un doble sentit més que evident. Al meu poble –Cullera, sempre innovant– la variant era: “cutou, cutou, ací em menge la mona, ací et trenque l’ou!” Ni idea del que vol dir “cutou”, però això és el que deien. Una volta tot  menjat –tot allò mengívol, s’entén… he he– es cantava i es ballava una de les cançons més característiques: “La Tarara”. El fons musical, d’arrel morisca, és comú a totes “les Espanyes” però la nostra lletra, en la qual s’aprecia aquest doble sentit abans esmentat –tan nostre, omnipresent a dites, versets i cançonetes– és molt coneguda per tot el País Valencià, amb algunes variants segons la zona. Vos reproduiré la lletra:

La Tarara sí, la Tarara no, la Tarara mare, que la balle jo!

El dia de Pasqua, Pepito plorava

perquè el “catxirulo” no se li “empinava”.

La tarara sí, la tarara no, la Tarara mare que la balle jo!

Ella porta “pirri”, ella porta “pirri”,

ella porta “pirri”, i també “polissó”.

La Tarara sí, la Tarara no, la Tarara mare, que la balle jo!

Estos tres dies de Pasqua, són tres dies per “jugar”,

xics i xiques que no “juguen”, venen a “dotorejar”.

“Xumba-li” a les xiques guapes, “xumba-li” a la del “polissó”,

xics i xiques que no “juguen”, que se’n vagen a un racó.

La Tarara sí, la Tarara no, la Tarara mare, que la balle jo!

El dia de Pasqua és dia de “mones”,

ai, quines cuixetes que tenen les xicones!

La Tarara sí, la Tarara no, la Tarara mare, que la balle jo!

Doncs això, que demà ens menjarem la “mona”, passarem el dia el millor que podrem, rematarem així les vacances –als que treballem a “l’exili” se’ns acaben ja… ohhhhh– i pensarem en tornar a la marxeta habitual, a la mai prou ponderada rutina diària. Els cullerots, però –com des de 1631, any de la primera “Baixà” de la Mare de Déu del Castell– no desconnectarem del tot de la festa –bé, jo sí, el deure em reclama– ja que, tot just d’ací una setmana comencen les Festes Majors de Cullera. Fins i tot la Fira fa dies que està muntada, encara que ja sabeu la dita: “a la fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res”. Costums, tradicions, signes característics de la nostra identitat col·lectiva –siga Pasqua o Festes Majors, siguen dites o cançons– en summa, que no hauríem de deixar perdre, malgrat el pas inexorable dels anys i del temps…

Com sempre, gràcies per llegir-me. Bona Pasqua, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Cullera, 7 d’abril de 2012

4 Comentarios

  1. Aixo del «cutou» per a mi es novetat,sempre hem dit: aci en pica,aci en cou…Per lo demes,un passeig fidel i nostalgic per la nostra Pasqua.Com sempre,al menys per a mi,un article molt aterrat.Bona Pasqua per a tu tambe i el proper dissabte, cuant baixe a la que considere la meua Mare,es cuant realment el meu cor entrará en festa.Aquest cap de setmana es preludi de lo que arriba pronte,salutacions.

  2. la verdad es que me has hecho recordar como era la pascua, antes cuando ,merendabamos la mona ,saltabamos a la cuerda,y todo lo que has contado,pero como has dicho los tiempos han cambiado, y siempre «tu epoca es la mejor» a si que termines las vacaciones bien,carges las pilas y a seguir la marcha diaria,besos

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here